Si no treballes no ets persona

Això em deia l’altre dia un individu que ara mateix no ve al cas. Estàvem asseguts en una terrasseta d’una plaça tranquil·la al barri del Born. Jo li comentava que m’havia quedat sense feina i volia dedicar-me a activitats que em feien especial il·lusió. “Com ara què?” em va interpel·lar amb un to inquisidor. “Doncs m’agradaria dedicar-me a no fer res durant una temporadeta”. “Però això no dóna diners, no és productiu, tú el que has de fer és treballar.” Jo li vaig aclarir que tenia un raconet estalviat, que venia d’una feina poc gratificant i que volia cuidar de la meva ànima. La resposta del meu interlocutor fou sentenciadora: “No es tracta de fer el que a la teva ànima li vingui de gust, es tracta de que si no treballes no ets persona!”.

Qui no ha mantingut o presenciat mai una conversa d’aquest tipus? Com diuen a Ràdio Flaixback, és un clàssic del nostre temps. Fent un càlcul aproximat, constatem que l’homo occidentalis es passa un 50 % del seu temps vital treballant. Des que som petits ens ensenyen que el destí de cadascú és anar a l’escola, després a la universitat i, finalment, treballar. La vida professional és l’eix principal de l’existència terrenal, siguis home o dona, blanc o negre, casat i amb fills o solter. Tot i que ni ens ho plantegem –  per no dir ja qüestionem –, estem parlant de conceptes mentals que concebem com a inalterables i creiem tant certs com que el sol surt i es pon cada dia.

L’investigador alemany Max A. Höfer a la seva obra Vielleicht will der Kapitalismus will gar nicht, dass wir glücklich werden? [Potser el capitalisme no vol pas que siguem feliços?] troba l’origen d’aquesta llei immutable de caràcter natural en el Puritanisme. La vida mundana no és més que un camí transitori cap al paradís. Les fruites prohibides són allà, si les vols te les has de guanyar aquí. A aquesta vida no hi venim a disfrutar, sinó a deixar-nos-hi la pell per a que Déu ens pugui concedir el passi al paradís.  Tranquils, no penso parlar de religió, però és evident que, com afirma Hannah Arendt a La Condició humana, “l’edat moderna ha comportat una glorificació del treball”.

En part, aquesta glorificació ha propiciat que el nostre amic de la terrasseta del Born afirmés que “si no treballes no ets persona”. D’acord, potser ell volia dir una altra cosa i/o d’una altra manera. En tot cas aquesta afirmació és molt real en la nostra societat. Ser homo laborans té un caràcter marcadament moral – és una virtut. L’absència d’aquesta virtut s’entén com a defecte, el qual dóna peu a judicis pejoratius i estigmatitzacions de tot tipus. Estar a l’atur no és precisament glamorós,  per entendre’ns, però viure de rentes tampoc, o sigui que ni tan sols és una qüestió de diners! A més no n’hi ha prou amb assolir l’estatus d’ homo laborans ja que la qualitat humana de cadascú depèn del tipus de feina que s’exerceixi – amb els ulls tancats, de qui us fiaríeu més, d’un mecànic o d’un dentista?

La gran paradoxa de tot plegat és que si no treballes no ets persona, però resulta que la majoria dels meus amics que treballen – poso la mà al foc que els vostres també –  es passen la vida esperant al cap de setmana per a intentar sentir-se persones. Conclusió: tothom accepta com a llei natural el fet que les nostres vides i, en conseqüència, els nostres valors, estiguin regits pel treball com a virtut moral, però després resulta que odio els dilluns i sort que és divendres.

Doncs au, menys perdre el temps i a treballar!