El món més preciós que els nostres cors saben que és possible - Capítol 2

×

Error message

  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_required has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_optional has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).

Capítol 2 - El colapse

 

El regne de Déu és per als cors trencats.

―Fred Rogers

 

És esfereïdora, aquesta transició entre mons, però també és seductora. Has estat mai addicte a pàgines catastrofistes, connectant-t’hi per a llegir les últimes probes de que el col·lapse s’apropa, quasi sentint-te decebut quan el petroli no va assolir el seu sostre el 2005 o el sistema financer no es va ensorrar el 2008? (Jo mateix segueixo preocupat per Y2K). Mires cap al futur amb una barreja de basarda i alhora una mena d’anticipació positiva? Quan aguaita una gran crisi, una supertempesta o una crisi financera, hi ha una part de tu que diu “Vinga, endavant!” que espera que potser ens alliberi de l’empresonament col·lectiu dins un sistema que no serveix a ningú (ni tan sols a les elits)?

És força normal témer allò més desitjat. Desitgem transcendir la Història del Món que ens ha esclavitzat, que està destruint el planeta. Temem què suposarà la fi d’aquesta història: la desaparició de molt del que ens resulta familiar.

Tant si ho tems com si no, ja està succeint. Des de la meva infantesa als anys 70, la nostra Història del Poble s’ha erosionat a marxes forçades. Cada cop més gent a l’Occident ja no creu que la civilització vagi pel bon camí. Inclús els que encara no en qüestionen les seves premisses bàsiques de manera explícita, semblen haver-se’n cansat. Una capa de cinisme, una autoconsciència hípster ha frenat la nostra empenta. El que era tan real, com ara un puntal d’una plataforma política, avui es veu a través de varis nivells de “metafiltres” que l’analitzen des del punt de vista d’imatge i missatge. Som com canalla que ha superat una història que, si abans ens captivava, ara som conscients que només era una història.

Alhora, tota una sèrie de nous punts de dades han alterat la història des de fora. L’explotació de combustibles fòssils, el miracle dels productes químics per a transformar l’agricultura, els mètodes d’enginyeria social i ciència política per a crear una societat més justa i racional – cadascun d’ells no han estat a l’altura de la promesa formulada, provocant efectes inesperats que, en el seu conjunt, amenacen la civilització. Ja no ens creiem que els científics ho tenen tot per la mà. Ni tampoc ens podem creure que l’avenç de la raó donarà lloc a una Utopia social.

Avui no podem ignorar la degradació creixent de la biosfera, el malestar del sistema econòmic, el declivi de la salut humana o la persistència i l’evident augment de la pobresa i desigualtat a nivell global. Abans pensàvem que els economistes solucionarien la pobresa, que els politòlegs solucionarien la injustícia social, que els químics i els biòlegs solucionarien els problemes mediambientals, que s’imposaria el poder de la raó i que aplicaríem polítiques sensates. Recordo mirar mapes a National Geographic del retrocés de la selva a principis dels ’80 i sentir-me alarmat i alhora alleujat – alleujat perquè almenys els científics i tothom que llegia National Geographic eren conscients del problema, així que segur que es faria alguna cosa.

No es va fer res. La destrucció de la selva es va accelerar, així com pràcticament tota altra amenaça mediambiental coneguda el 1980. La nostra Història del Poble va seguir avançant amb l’embranzida dels segles, però amb el pas de les dècades el seu nucli s’anava buidant progressivament, cosa que podria haver començat amb la matança a escala industrial de la Primera Guerra Mundial. Quan jo era un nen, els nostres sistemes ideològics i els mitjans de comunicació encara protegien aquella història, però en els últims 30 anys les incursions de la realitat han perforat la seva closca protectora, erosionant la seva infraestructura essencial. Ja no ens creiem els nostres narradors, les nostres elits.

Hem perdut la visió del futur que teníem abans; la majoria de les persones no tenen cap mena de visió del futur. Això és nou a la nostra societat. Fa cinquanta o cent anys, molts compartien les perspectives de futur. Crèiem saber cap a on es dirigia la nostra societat. Inclús els marxistes i els capitalistes estaven d’acord en les seves línies mestres: un paradís de lleure mecanitzat i d’harmonia social dissenyada científicament, en què l’espiritualitat quedava completament abolida o bé relegada a un racó de la vida materialment intranscendent que solia tenir lloc els diumenges. Esclar que hi havia els seus dissidents, però això era el consens general.

Quan una història toca la seva fi, agonitza, com un animal, donant una semblança exagerada de vida. Així que avui veiem com la dominació, la conquesta, la violència i la separació arriben a tals extrems que reflecteixen el que abans romania ocult i difós. A continuació, una sèrie d’exemples:

Poblats a Bangladesh on la meitat dels habitants només tenen un ronyó després d’haver-se venut l’altre al mercat negre d’òrgans. Normalment es fa per a liquidar deutes. Aquí veiem, de forma literal, la conversió de vida a diners que alimenta el nostre sistema econòmic.

Presons a la Xina on els presoners han de passar 14 hores jugant a videojocs en xarxa per a reunir punts d’experiència de personatge. Els funcionaris de la presó venen aquests personatges a adolescents a l’Occident. Aquí veiem, de forma extrema, la desconnexió entre els mons virtual i físic, el patiment i l’explotació sobre els quals es construeixen les nostres fantasies.

Gent gran al Japó, els familiars dels quals no tenen temps per a veure’ls, que reben visites de “familiars” professionals que fingeixen ser membres de la família. Aquí es veu reflectida la dissolució dels vincles de la comunitat i la família, que són substituïts per diners.

Evidentment, tots aquests casos es queden curts en comparació amb la lletania d’horrors que esquitxen la història i, de forma endèmica, continuen fins el dia d’avui. Les guerres, el genocidi, les violacions massives, els tallers d’explotació, les mines, l’esclavitud. Examinant-ho de prop, tot això no és pas menys absurd. És el súmmum de l’absurditat que encara estiguem fabricant bombes d’hidrogen i municions d’urani empobrit en una època en què el planeta es troba en tal perill que tots hem de remar en la mateixa direcció, i que sigui aviat, a fi que la civilització tingui esperances de sobreviure. Els més perspicaços entre nosaltres mai han passat per alt l’absurditat de la guerra, però en general hem tingut narratives que oculten o normalitzen aquesta absurditat, evitant així que la Història del Món s’interrompi.

De tant en tant passen coses tan absurdes, tan horribles o tan descaradament injustes que penetren en aquestes defenses i fan que la gent qüestioni gran part d’allò que donaven per fet. Aquests esdeveniments provoquen una crisi cultural. Com és típic, no obstant, la mitologia dominant es recupera aviat, reincorporant l’esdeveniment a les seves narratives. La fam etíop es va convertir en el subministrament d’ajuda als pobres nens negres que desgraciadament viuen en un país que encara no s’ha “desenvolupat” com nosaltres. El genocidi ruandès es va convertir en una salvatjada africana i en la necessitat d’una intervenció humanitària. L’Holocaust nazi es va convertir en la presa de control per part del mal i la necessitat d’aturar-lo. Totes aquestes interpretacions contribueixen, de vàries maneres, a l’antiga Història del Poble: ens estem desenvolupant, la civilització va per bon camí, la bondat s’assoleix mitjançant el control. Cap d’elles resisteixen a un examen rigorós; oculten, en els últims dos exemples, les causes colonials i econòmiques de la fam i el genocidi, les quals encara són vigents. En el cas de l’Holocaust, l’explicació del mal oculta la participació massiva de gent normal i corrent – gent com tu i com jo. Al capdavall d’aquestes narratives persisteix el neguit, la sensació que aquest món té un problema molt greu.

L’any 2012 va concloure amb un fet petit però fort, d’aquells que foraden la narrativa: la massacre de Sandy Hook. Mirant les xifres, va ser una tragèdia petita: molts més nens i nenes, igualment innocents, van morir aquell any en atacs de drons estadounidencs o aquella setmana per fam, dels que van morir a Sandy Hook. No obstant, Sandy Hook va penetrar en els mecanismes de defensa que emprem per a mantenir la ficció de que en el fons el món està bé. Cap narrativa podia contenir la seva profunda absurditat i dissipar la profunda i horrible sensació de injustícia.

No podíem evitar projectar aquells innocents assassinats sobre les cares joves que coneixem i l’angoixa dels seus pares sobre nosaltres mateixos. Per un instant, m’imagino jo, tots vàrem sentir exactament el mateix. Estàvem en contacte amb la simplicitat de l’amor i el dol, una veritat que transcendeix qualsevol història.

Després d’aquell moment, la gent va afanyar-se a trobar el sentit als fets, subsumint-lo dins una narrativa de control d’armes, salut mental o la seguretat de les escoles. Ningú creu dintre seu que aquestes respostes arribin al fons de la qüestió. Sandy Hook és un punt de dades anòmal que desmunta la narrativa sencera – el món ja no té sentit. Lluitem per a saber què vol dir, però no hi ha explicació suficient. Podem seguir fent veure que allò normal segueix sent normal, però estem davant d’una sèrie de successos que marquen la fi d’una era i desmantellen la mitologia de la nostra cultura.

Qui podia preveure fa dues generacions, quan la història del progrés era sòlida, que el segle XXI seria una època de massacres a escoles, obesitat galopant, endeutament creixent, inseguretat arreu, concentració de riquesa en augment, fam mundial incessant i degradació mediambiental que amenaça la civilització? El món havia d’anar a millor. Havíem d’esdevenir més rics, més il·luminats. La societat havia d’avançar. És una seguretat incrementada el millor a què podem aspirar? Què se n’ha fet de les visions d’una societat sense cadenats, sense pobresa, sense guerra? Aquestes coses estan fora d’abast de les nostres capacitats tecnològiques? Per què les visions d’un món més preciós, que semblava tan a prop a mitjan segle XX, ara semblen tan inassequibles que tota esperança passa per sobreviure en un món cada cop més competitiu i degradat? De veritat, les nostres històries ens han fallat. És massa demanar viure en un món en què els dons humans siguin destinats al benefici de tots? Un món en què les nostres activitats contribueixin a la recuperació de la biosfera i al benestar de les demés persones? Necessitem una Història del Poble – una de vertadera, que no sembli una fantasia – en què un món més preciós torni a ser possible.

Alguns pensadors visionaris han ofert versions d’una història com aquesta, però cap d’elles ha esdevingut una vertadera Història del Poble, un conjunt d’acords i narratives àmpliament acceptats que dóna significat al món i coordina l’activitat humana vers la seva realització. Encara no estem del tot preparats per una història d’aquesta mena, donat que l’antiga, tot i estar feta miques, continua amb gran part del seu teixit intacte. Inclús quan aquesta s’ensorri, haurem de travessar, nus, l’espai entre històries. En els temps turbulents que ens esperen les nostres formes habituals d’actuar, pensar i ésser ja no tindran sentit. No sabrem distingir què succeeix, què significa i, a vegades, ni tan sols el que és real. Hi ha gent que ja ha entrat en aquesta fase.

Tan debò us pogués dir que estic a punt per a la nova Història del Poble, però tot i que jo em trobo entre els seus teixidors, encara no m’acabo d’acostumar a la nova vestimenta. Mentre descric el món que podria ser, hi ha quelcom dins meu que dubta i rebutja, i sota el dubte hi ha una cosa dolorosa. El desplom de la història antiga és com un procés curatiu que destapa velles ferides ocultes sota el seu teixit, exposant-les a la llum curativa de la consciència. Estic segur que molts dels que estiguin llegint això han travessat una època en què el conjunt d’il·lusions es va esvair: totes les velles justificacions i racionalitzacions, totes les velles històries. Fets com els de Sandy Hook ajuden a iniciar el mateix procés a nivell col·lectiu. Així que les supertempestes, la crisi econòmica, les crisis polítiques... d’alguna manera o altra, l’obsolescència de la nostra mitologia antiga queda al descobert.

Quina és aquesta cosa dolorosa que adopta forma de cinisme, desesperació o odi? Si roman sense curar, podem esperar que qualsevol futur que creem no ens reflecteixi la ferida? Quants revolucionaris han recreat, en les seves pròpies organitzacions i països, les mateixes institucions opressores que aspiraven a enderrocar? Només a la Història de la Separació podem aïllar l’exterior de l’interior. A mida que aquesta història s’esmicola, veiem que l’exterior i l’interior són reflexos mutus. Veiem la necessitat de reunificar els fils, separats durant tant de temps, de l’espiritualitat i l’activisme.

Tingueu present, mentre descric els elements d’una nova Història del Poble en el pròxim capítol, que tenim un terreny accidentat per travessar, per arribar-hi des d’on som avui. Si sembla idealista o innocent la meva descripció d’una Història de l’Interésser, una reunió entre la humanitat i la natura, el jo i l’altre, la feina i la diversió, la disciplina i el desig, la matèria i l’esperit, l’home i la dona, els diners i el do, la justícia i la compassió i moltes altres polaritats, o si suscita cinisme, impaciència o desesperació, us prego que no ignoreu aquests sentiments. No són obstacles per superar (això és part de l’antiga Història del Control). Són les portes d’accés a la integració plena d’una nova història i el poder enormement  incrementat per a servir al canvi.

Encara no tenim una nova història. Cadascú de nosaltres és conscient d’alguns dels seus fils, com ara en la majoria de coses que anomenem alternatives, holístiques o ecològiques. Aquí i allà entreveiem algun contorn, algun disseny, alguna part emergent del teixit. Però el nou mite encara no ha agafat forma. Passarem una època dins “l’espai entre històries”. És una època de gran valor – o sagrada com dirien alguns. Doncs estem en contacte amb el real. Cada desastre deixa en evidència la realitat subjacent a les nostres històries. El terror d’un nen, el dol d’una mare, la honestedat de no saber perquè. En moments així la nostra humanitat dorment es desperta auxiliant als demés, d’humà a humà, i aprenent qui som. Això és el que passa cada cop que hi ha una catàstrofe, abans que les velles creences, ideologies i la política tornen a apoderar-se de la situació. Ara les catàstrofes i les contradiccions se succeeixen tan ràpid que la història no té temps de recuperar-se. Aquest és el procés de naixement vers una història nova.

Capítol 1: La separació Capítol 3: L'interésser

Catalan

Add new comment