El món més preciós que els nostres cors saben que és possible - Capítol 3

×

Error message

  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_required has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_optional has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).

Capítol 3 - L’interésser

 

No estic segur de que existeixi, ben mirat. Sóc tots els escriptors que he llegit, totes les persones que he conegut, totes les dones que he estimat; totes les ciutats que he visitat.

―Jorge Luis Borges

 

Ja sigui en l’àmbit polític, social o espiritual, existeix un reconeixement creixent d'aliar-se entre les persones en varis sectors de l’activisme. L’acupunturista holístic i el salvador de tortugues marines potser no puguin explicar la sensació “servim a la mateixa cosa”, però és la veritat. Ambdós estan al servei d’una Història del Poble emergent que defineix la mitologia d’una nova mena de civilització.

Jo l’anomenaré la Història de l’Interésser, l’Era de la Reunió, l’era ecològica, el món del do. Ofereix una sèrie de respostes a les qüestions determinants de la vida totalment diferents. A continuació, alguns dels principis de la nova història:

Que el meu ésser participa en el teu ésser i el de tots els éssers. Això va més enllà de la interdependència – la nostra pròpia existència és relacional.

Que, per consegüent, el que fem als altres, ens ho fem a nosaltres mateixos.

Que cadascú de nosaltres té un do únic i necessari per aportar al món.

Que la finalitat de la vida és expressar els nostres dons.

Que cada acte és significatiu i afecta el cosmos.

Que estem essencialment no-separats [1] dels altres, de tots els éssers i de l’univers.

Que cada persona que trobem i cada experiència que tenim, reflexa quelcom en nosaltres mateixos.

Que s’espera que la humanitat s’uneixi íntegrament a la tribu de tota la vida a la Terra, oferint els nostres dons únicament humans per al benestar i el desenvolupament del tot.

Que el propòsit, la consciència, i la intel·ligència són propietats innates de la matèria i l’univers.

Gran part d’aquest llibre donarà cos a la Història de l’Interésser. Com més compartim aquest tipus de coneixement entre nosaltres, més forts ens sentirem, menys sols. No cal que aquesta història depengui de la negació de la ciència, perquè la pròpia ciència està travessant canvis de paradigma paral·lels. Ni cal que suporti la denegació de la necessitat de guanyar-se la vida, perquè confiant en el do trobem fonts inesperades de sustent. Ni cal que resisteixi la negació de tots nosaltres, perquè cada cop més persones viuen d’acord amb la nova història, cadascú a la seva manera, forjant una sensació creixent de camaraderia. Tampoc es tracta d’abandonar el món que segueix sumit en la Separació, perquè des de la nova història accedim a noves i poderoses maneres de dur a terme el canvi.

El precepte fonamental de la nova història és que estem no-separats de l’univers i que el nostre ésser és part de l’ésser de tot i tots els altres. Per què ens ho hauríem de creure això? Comencem per allò obvi: Aquest interésser és quelcom que podem sentir. Per què sentim dolor quan sabem d’algú que pren mal? Per què, quan llegim sobre la desaparició massiva de barreres coral·lines i veiem els seus esquelets emblanquinats, ens sentim com si ens haguessin colpejat? És perquè literalment ens està passant a nosaltres mateixos, al nostre “jo” ampliat. El “jo” separat es pregunta “com m’ha d’afectar a mi això?”. El dolor és irracional; s’ha de justificar a la lleugera, possiblement, com una activació errònia d’algun circuit empàtic codificat genèticament i que serveix per a protegir aquells que comparteixen el nostre ADN. Però aquest dolor, per què s’estén tan fàcilment a persones alienes, fins i tot a altres espècies? Per què anhelem tan ferventment servir al bé comú? Per què, quan toquem el sostre de seguretat i confort personals, seguim insatisfets? Efectivament, tal com revelarà una petita introspecció, el nostre desig per ajudar no prové d’un càlcul racional que tal injustícia o tal desastre ecològic d’alguna manera, algun dia, amenaci el nostre benestar personal. El dolor és més directe, més visceral que això. El motiu per què ens fa mal és perquè literalment ens està passant a nosaltres. 

La ciència de la Separació ofereix una altra explicació del que anomena “comportament altruista”. Potser és una mena de ritual d’aparellament, que demostra la “qualitat fenotípica” de cadascú per a futures parelles (és a dir, demostra que un individu és tan “apte” que pot permetre’s malgastar recursos en benefici dels altres). Però aquesta explicació té com a premissa no examinada una altra pressuposició de la cosmovisió de la Separació: l’escassetat d’oportunitats per a aparellar-se i la competició per les parelles. Ara bé, tal com l’antropologia ha descobert, i s’explica en llibres com Sex at Dawn, aquesta visió de la vida primitiva és més una projecció de la nostra pròpia experiència social sobre el passat, que no pas una descripció precisa de la vida caçadora-recol·lectora, la qual era comunal[2]. Una explicació més sofisticada inclou càlculs derivats de la teoria dels jocs sobre les avantatges relatives de ser un reciprocador fort, un reciprocador dèbil, etc., en situacions de dependència mútua[3]. Aquestes teories, de fet, són una mica més a prop d’una biologia evolutiva de l’interésser, donat que desmunten la idea que l’interès propi pugui existir independentment de l’interès dels altres.

El desig de servir a quelcom que transcendeixi el “jo” separat i el dolor que sentim del sofriment dels altres són dues cares de la mateixa moneda. Ambdues parlen de la nostra interessència. La ciència emergent que pretén explicar-les, tan si recorre a neurones mirall, transferència genètica horitzontal, evolució grupal, camps mòrfics com a quelcom encara menys convencional, no les minimitza, sinó que senzillament il·lustra un principi general de la connexió o, m’atreviria a dir, unicitat. La ciència comença a confirmar allò que ja havíem intuït des del principi: som més grans del que ens havien dit. No som sols un ego encapsulat en una pell, una ànima engabiada en un cos de carn i ossos. Nosaltres som l’un i l’altre, i nosaltres som el món.

La nostra societat funciona en gran part negant aquesta veritat. Solament podem continuar posant benes als ulls sistèmiques i ideològiques entre nosaltres mateixos i les víctimes de la civilització industrial. Pocs de nosaltres robarien l’últim crostó de pa a un nen de tres anys afamat o segrestarien la seva mare a punta de pistola per a treballar en una fàbrica tèxtil; de totes maneres fem l’equivalent cada dia a través dels nostres hàbits de consum i la nostra participació a l’economia. I tot el que li passa al món ens passa a nosaltres mateixos. Allunyats dels boscos moribunds, els treballadors desemparats, els nens afamats, desconeixem l’arrel del nostre dolor, però no t’equivoquis – el sol fet de desconèixe’n l’arrel no vol dir que no sentim el dolor. El que comet un acte de violència a voluntat, si s’adona del que ha fet, té remordiments, una paraula que literalment significa “tornar la mossegada”. Inclús presenciar un acte com aquest és dolorós. Però la majoria de nosaltres no pot sentir remordiments per, posem, els danys ecològics provocats per l’explotació minera de minerals rars al Brasil per als nostres telèfons mòbils. El dolor que se’n deriva, i de tota la violència invisible de la Màquina de la civilització industrial, és més difós. Envaeix les nostres vides fins a tal punt que a penes sabem com és sentir-se bé. De tant en tant fem un parèntesi, potser per gràcia o per mitjà de drogues, o enamorant-nos, i en aquells moments creiem sentir què és sentir-se viu. Rarament, no obstant, hi romanem per a molt de temps, cosa que sí que fem en un mar de dolor.

La nostra situació s’assembla molt a la d’una nena petita que va visitar una quiropràctica amiga meva. La mare de la nena va dir “Crec que a la meva filla li passa alguna cosa. És una nena molt callada i sempre es porta bé, però no l’he sentit riure mai. De fet, a penes somriu.”

La meva amiga la va examinar i va descobrir una desviació de columna que, com va jutjar ella, li devia provocar un mal de cap espantós constant. Sortosament, era una d’aquelles desviacions fàcilment corregibles de manera permanent. Va fer uns ajustos – i la noia va esclatar de riure, cosa que la seva mare sentia per primeríssima vegada. El dolor omnipresent en el seu cap, que havia acceptat com a cosa normal, havia marxat de manera miraculosa.

Molts de vosaltres potser dubteu que visquem en un “mar de dolor”. Jo ara mateix em trobo força bé. Però també porto un record d’un estat molt més profund de benestar, connexió i intensitat de consciència que sentia, en aquell moment, com un dret de naixement. Quin estat és normal? Podria ser que estiguem fent el millor que podem perquè no en sabem més?

Fins a quin punt el nostre comportament disfuncional, consumista és senzillament un intent inútil de fugir del dolor que, si fa no fa, és a tot arreu? Corrent d’una compra a l’altra, d’una addicció a l’altra, un nou cotxe, una nova causa, una nova idea espiritual, un nou llibre d’autoajuda, una xifra més gran al compte bancari, la pròxima notícia, cada vegada guanyem un breu respir de la sensació de dolor. La ferida original mai desapareix, però. En absència de distraccions – aquells moments que anomenem “avorriment” – en podem sentir la incomoditat.

Esclar, qualsevol comportament que alleugi el dolor sense curar el seu origen pot esdevenir adictiu.  Per tant, hauríem de pensar-nos-ho dos cops a l’hora de jutjar qualsevol persona amb comportaments adictius (una categoria que probablement ens inclou a quasi tots nosaltres). El que veiem com cobdícia o debilitat podrien ser mers intents a palpes per a satisfer una necessitat, quan el veritable objecte d’aquella necessitat no està disponible. En aquest cas les receptes habituals de més disciplina, autocontrol o responsabilitat són contraproductives.

Fixa’t en si, quan he descrit les persones que “corren d’una compra a l’altra”, has sentit algun tipus de menyspreu o autosuficiència. Això també és una forma de separació. La transició en què estem entrant és una transició cap a una història en què el menyspreu i la suficiència ja no hi tenen lloc. És una història en què no ens podem considerar millor que qualsevol altre ésser humà. És una història en què ja no recorrem a la por del menyspreu a un mateix com a motor de la nostra ètica. I integrarem aquesta història no amb una aspiració a un ideal de no-judici virtuós, perdó, etc., sinó en reconeixement sobri de la veritat de la no-separació.

A Sacred Economics vaig explicar que el que percebem com cobdícia podria ser un intent d’ampliar el “jo” separat per compensar les connexions perdudes que composen el “jo” de l’interésser; que els objectes dels nostres desitjos egoistes no són més que substituts del que realment volem. Els publicistes juguen constantment amb això, venent cotxes esportius com a substitut de la llibertat, el menjar brossa i les begudes gasoses com a substitut de la il·lusió, les “marques” com a substitut de la identitat social, i pràcticament tot com a substitut del sexe, el qual només és un representant de la intimitat tan absent a la vida moderna. També observem l’adulació d’herois de l’esport com a substitut de l’expressió de la grandesa de cadascú, els parcs d’atraccions com a substitut de traspassar els límits, la pornografia com a substitut de l’autoestima, i la sobrealimentació com a substitut de la connexió o la sensació d’estar present. El que necessitem de debò quasi no està disponible a les vides que ens ofereix la societat. Mireu, inclús els comportaments que semblen exemplificar l’egoisme també es podrien interpretar com la nostra aspiració a recuperar la nostra interèssencia.

Una altra indicació no-científica de la nostra naturalesa es fa palesa en una aparent manifestació més de cobdícia: la recerca infinita de riquesa i poder. Com hem d’entendre el fet que per a molts dels més rics no hi quantitat de diners que sigui suficient? Tampoc hi ha una quantitat de poder que pugui satisfer els ambiciosos. Potser el que succeeix és que el desig de servir al bé comú es canalitza vers un substitut i, evidentment, no hi ha quantitat de substitut que pugui igualar allò autèntic.

A cadascú de nosaltres, la ferida de la Separació, el dolor del món, ens afecta de diferent manera. Cerquem la nostra medicina en funció de la configuració d’aquesta ferida. Jutjar algú per fer això seria com condemnar un nadó per plorar. Condemnar allò que ens sembla un comportament egoista, cobdiciós, individualista o malèvol i pretendre eradicar-ho a la força sense tractar la ferida subjacent és inútil: el dolor sempre trobarà una nova expressió. Aquí radica una clau per entendre l’interésser. Ve a dir “jo ho faria com tu, si fos tu”. Som un.

La nova Història del Poble és, doncs, la Història de l’Interésser, la reunió. En la seva expressió personal proclama la nostra profunda interdependència amb altres éssers, no només pel bé de la supervivència sinó inclús també per a existir. Sap que el meu ésser és més per al teu ésser. En la seva expressió col·lectiva, la nova història diu el mateix sobre el rol de la humanitat a la Terra i la seva relació amb la resta de la natura. És aquesta la història que ens uneix a través de tants àmbits de l’activisme i la sanació. Com més actuem des d’aquesta història, més capacitats estem per a crear un món que la reflecteixi. Com més actuem des de la Separació, més del mateix creem sense poder-hi fer res.


[1] Nota del traductor: de l’anglès “unseparate”

[2] Christopher Ryan and Cacilda Jethá, Sex at Dawn: How We Mate, Why We Stray, and What It Means for Modern Relationships (New York: HarperCollins, 2010).

[3] Un bon exemple d’aquest tipus de raonament el podeu trobar a Ernst Fehr and Urs Fischbacher, “The Nature of Human Altruism,” Nature 425 (23 Octubre 2003): 785–791.

Capítol 2: El colapse / Capítol 4: El cinisme

Catalan

Add new comment