El món més preciós que els nostres cors saben que és possible - Capítol 4

×

Error message

  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_required has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_optional has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).

Capítol 4 - El cinisme

 

Quan era jove la vida semblava tan meravellosa, un miracle, era preciosa, màgica. I tots els ocells als arbres, cantaven amb alegria, joia, ganes de jugar, mentre em miraven. Però després em van enviar a que m’ensenyessin a ser sensat, lògic, responsable i pràctic. I em van mostrar un món en què seria seriós, fred, intel·lectual, cínic.

 

– Supertramp

 

M’agradaria dirigir-me a aquells que se senten al·ludits pels principis de l’interésser exposats prèviament, els quals admeto que desprenen una flaire de fantasmada Nova Era. De fet, permeteu-me ser molt honest: només utilitzo el terme “fantasmada Nova Era” per assegurar-vos de tot cor que no sóc un beneitó d’això; estic de part dels realistes més durs. Ho veieu, aquí m’uneixo a la vostra burla. 

Aquesta és una tàctica freqüent. Els liberals senten un plaer especial criticant les esquerres més radicals; els ufòlegs més pragmàtics són taxatius a l’hora de ridiculitzar els casos de presumptes segrests; el nen burxat ataca algú encara més feble. Els marginats a l’escola s’escarrassen per a que no els taqui el fet de ser relacionats amb els nens encara més marginats. Fent això, però, intentem manllevar la legitimitat del mateix sistema que esperem poder enderrocar, i indirectament potenciem la seva legitimitat associant la nostra pròpia amb la seva. Cometem el mateix error quan confiem en excés en les credencials acadèmiques o professionals dels nostres aliats per a convèncer aquells que queden impressionats per aquesta mena de coses. Si apel·lo a l’estatus del Dr. Eben Alexander com a professor de neurocirurgia per a fer-te creure en experiències extrasomàtiques properes a la mort, implícitament estic afirmant que generalment hauries de fiar-te d’aquest estatus, juntament amb l’estructura de ciència acadèmica que l’envolta. Tot i que, en general, els que ostenten aquest estatus i defensen l’estructura neguen els arguments del Dr. Alexander. Apel·lar a l’autoritat no fa més que reforçar l’autoritat. Quin és el missatge en clau implícit en dir “Mira, aquest catedràtic, aquell republicà, aquest empresari, aquest expert establert estan d’acord amb mi”? El missatge és que aquesta gent són portadors del segell legítim d’aprovació, no pas aquells outsiders, hippies, els que no tenen credencials, els que no han publicat. Utilitzant aquesta tàctica potser guanyarem la batalla, però perdrem la guerra. Audre Lorde ja ho deia: les eines de l’amo mai desmuntaran la casa de l’amo.

Una lògica similar s’aplica als arguments partidaris de l’ecologisme basats en la utilitat. Heu sentit mai arguments dient que hem de practicar la conservació degut al valor econòmic dels “serveis de l’ecosistema”? Arguments com aquest són problemàtics ja que afirmen precisament el mateix supòsit que hem de qüestionar, com ara que en general les decisions s’haurien de prendre en funció dels càlculs econòmics. Tals arguments tampoc aconsegueixen convèncer. Oi que no ets ecologista perquè et mouen tots els diners que ens estalviarem? Doncs bé, aquest motiu tampoc farà que més persones es facin ecologista. Hem d’apel·lar a allò que ens mou: l’amor pel nostre planeta preciós.

Sabent tot això, per què seguia sentint-me temptat d’emprar el terme despectiu de ‘Fantasmada Nova Era’ per a negar els propis principis que he enumerat, amb l’objectiu de mantenir la meva credibilitat? A mi em passa com a tu, estimat lector, dins meu encara resideixen dues històries en conflicte, una antiga i una nova. Fins i tot quan explico la Història de l’Interésser, hi ha una part de mi que roman al món de la separació. No soc cap ésser il·luminat que intenta guiar-te per un viatge que ja ha dut a terme. Això també és un model antic, el qual forma part d’una mena de jerarquia espiritual basada en una concepció linear de l’evolució de la consciència. A la transició actual, cadascú de nosaltres està essent pioner d’una part única del territori de la Reunió. Tenint això en compte, us he d’oferir el meu dubte i conflicte juntament amb la meva visió. Aquelles veritats espirituals – se’m regira l’estómac al dir aquesta frase – a mi també em provoquen, quasi tant, goso dir, com provoquen el més fervent defensor de l’ortodòxia científica. La única diferència és que la meva burla s’ha girat cap endins.

No és només que estigui adoptant el vocabulari d’escèptics per a desactivar acusacions de ingenuïtat. Què motiva el meu cinisme interior? Els principis esmentats prèviament són esfereïdors perquè poden donar vida a una esperança tendre, vulnerable, que pot ser esclafada, com ja ho ha sigut tantes vegades. A les xerrades la gent em pregunta, “A l’època dels 60 dèiem coses semblants sobre l’adveniment d’una nova era, però no es va produir. En canvi, la marxa de la violència i l’alienació es va accelerar, fins i tot assolint nous extrems. Com sabem que aquest cop no passarà el mateix?” Sona com una objecció raonable. En aquest llibre defenso que els 1960s eren sensiblement diferents d’avui, però el meu argument pot ser refutat i contra-refutat. Al fons de tot això hi ha quelcom de dolorós, i mentre aquesta ferida empitjori, no hi haurà argument que pugui convèncer els cínics.

Recorda això quan et trobis un crític dur i cínic (ja sigui dins o fora teu). Si recordes que el cinisme prové d’una ferida, potser puguis respondre atenent la ferida. No puc dir-te amb exactitud com respondre. Aquesta és una saviesa que ve directament de l’escolta compassiva i el presenciar el dolor. Potser et crida un acte de perdó o generositat que podria facilitar la sanació. Quan això succeeix, les creences intel·lectuals, les quals són només expressions d’un estat, sovint canvien de manera espontània. Creences que abans resultaven atractives ara ja no ho són.

La mofa per part dels cínics prové d’una ferida d’un idealisme esclafat i esperances traïdes. La vam rebre a nivell cultural quan l’Era d’aquari es va convertir en l’era de Ronald Reagan, i també a nivell individual quan el nostre idealisme jovenívol que sabia que un món més preciós era possible, que creia en el nostre destí individual per a contribuir al món amb quelcom significatiu, que mai s’esgotaria sota cap concepte i que mai seriem com els nostres pares, va donar pas a una adultesa de somnis postergats i expectatives rebaixades. Qualsevol cosa que exposi aquesta ferida ens incitarà a protegir-la. Una manera de fer-ho és el cinisme, el qual rebutja i es mofa de totes les expressions de reunió, titllant-les d’estúpides, innocents o irracionals.

El cínic confon el seu cinisme amb el realisme. Vol que deixem de banda les coses esperançadores que toquen la seva ferida, que ens conformem amb el que és coherent amb les seves expectatives rebaixades. Això, segons ell, és realista. Irònicament, és precisament el cinisme el que no és pràctic. La persona innocent intenta allò que el cínic diu que és impossible, i a vegades ho aconsegueix.

Si estàs pensant que “tot aquesta història de la unicitat són bajanades”, si sents fàstic o menyspreu, et demano que miris honestament d’on ve el rebuig. Podria ser que hi hagués una part de tu solitària i tímida que vol creure? Li tens por? Jo sé que n’hi tinc. Si la deixo créixer, si deixo que guiï la meva vida, si confio en totes les afirmacions de la nova història que he esmentat, m’obro a la possibilitat d’una decepció immensa. Creure, confiar en el propòsit, en la guia, en que estaré bé, és una posició exquisidament vulnerable. Millor romandre cínic. Millor romandre segur.

Si respons a aquest discurs sobre la unicitat sense cinisme però amb una mena de sentiment de vindicació, no vol dir que no tinguis la mateixa ferida que el cínic. Potser, en comptes d’exercitar-la de la mateixa manera que el cínic, l’estàs ignorant. És possible que a la mínima que t’entren dubtes, alleugis el dolor agafant el llibre més recent sobre sanació angelical, cercles de les collites o reencarnació? Estàs cometent un bypass espiritual? Una manera de saber si la teva creença en la unicitat i els seus paradigmes associats oculten una ferida sense curar consisteix en observar si la mofa dels escèptics provoca ràbia o posar-se a la defensiva. Si és el cas, alguna cosa més que una simple opinió està sota amenaça. L’escèptic i el creient no són pas tan diferents, ja que els dos utilitzen la creença per a aixoplugar la ferida. Així que, tant si t’indignes quan parlo d’ovnis, com si t’indignes quan els escèptics els rebutgen de forma doctrinària, t’animo a indagar sobre l’origen d’aquesta emoció. Volem veure què s’amaga al nostre interior per a no replicar-ho una i altra vegada en tot allò que creem.

Em moro de vergonya quan penso què diria un realista pur i dur com James Howard Kunstler (algú a qui jo admiro) si llegís aquest llibre. Tant se val – el meu crític intern el pot superar. “Imagines que no sé quines ‘tecnologies de l’interésser’ màgiques ens salvaran?” em diu esbufegant. “Aquesta és la il·lusió que ens manté complaents i paralitzats. No ets capaç d’enfrontar-te a la veritat. No hi ha sortida. La situació no té remei. Exceptuant un miracle en què tothom es llevés demà i ho entengués de cop i volta, la humanitat està condemnada. Xerrar i xerrar sobre un ‘propòsit’ o una ‘intel·ligència’ a l’univers, per les quals no hi ha cap evidència científica, només fa que empitjorar les coses.”

He descobert, tanmateix, que és el contrari del que em diu el meu cínic intern. El discurs catastrofista és el que ens paralitza, i l’esperança ingènua és el que m’inspira a passar a l’acció. Qualsevol dels dos casos pot ser una profecia autocomplerta. Què succeeix quan milions o milers de milions de persones comencen a actuar des de la Història de l’Interésser, en què no hi ha acció insignificant? El món canvia.

Igualment paralitzant resulta la creença que una nefaria elit maligne controla el món. Per què hem d’intentar crear res, si qualsevol canvi significatiu serà esclafat pels omniscients poders diabòlics? Jo he indagat en aquestes teories i la veritat és que em condueixen a un estat de pesantor i càrrega que sembla que m’estigui ofegant en una bassa de melassa. No obstant, alguns em diuen que sóc ingenu i gens pràctic de negar-ho. Tant debò obrís els meus ulls i ho veiés!

Tot i així, aquestes teories de la conspiració sí que expressen una veritat psicològica. Donen veu a un sentiment de indefensió i ràbia, la indignació primal de ser llançats a un món governat per institucions i ideologies que són contràries al benestar humà. La ‘elit del mal’ també representa un aspecte ombrívol de nosaltres mateixos, l’instint de dominar i controlar – una extensió inevitable del jo separat en un univers indiferent o hostil. La insistència en demostrar teories de la conspiració és una mena de protesta, que diu “Sisplau creieu-me. No hauria de ser així. Alguna cosa horrible s’ha apoderat del món.” Aquesta cosa és la Història de la Separació i tot el que se’n deriva.

Vol dir això que la nova història és un subterfugi motivacional, un enginy per a fer-nos actuar com si que el que fem tingués sentit? Com a últim recurs, el meu cínic intern em diu “Bé, suposo que la Història de l’Interésser pot ser útil com una manera d’enganyar la gent per a que passi a l’acció, però no és pas veritat”. Jo seria com el predicador que exhorta a les persones a cometre actes piadosos sent ell mateix secretament un no-creient. Sota aquest cinisme particular hi torno a trobar dolor, una solitud angoixada. Vol probes que la Història de l’Interésser és veritat, probes que la vida té un propòsit, que l’univers és intel·ligent i que jo sóc més que el meu jo separat. Tant debò pogués confiar en les probes per a escollir la meva creença. Però no puc. Quina història és vertadera, la Separació o l’Interésser? En aquest llibre oferiré evidències que recolzen la segona, però res constituirà una proba. No hi ha evidència que sigui mai suficient. Sempre hi ha una explicació alternativa: casualitat, frau, il·lusió, etc. A falta de probes concloents, hauràs de decidir aplicant un altre criteri, com per exemple, “Quina història està més alineada amb qui ets veritablement i la persona que vols ser veritablement?” “Quina història et produeix més alegria?” “Des de quina història ets un agent del canvi més efectiu?” Fer aquesta elecció basant-se en quelcom que no siguin probes i la raó, ja constitueix un gran distanciament de la Història de Separació i el seu univers objectiu.

Així doncs, t’estic prenent el pèl? Certament, si t’oferís la nova història des d’un lloc de no-creença secreta, seria un narrador inefectiu. La meva duplicitat es manifestaria d’una forma o altra i espatllaria la integritat de la narrativa. Això no vol dir que hagi entrat de ple a la Història de l’Interésser i tota la fe que implica. Ni de bon tros. Per sort, la meva capacitat per a explicar la història no només depèn de la meva fe. M’envolta molta, moltíssima gent que, de la mateixa manera imperfecte que jo, sosté la mateixa història. Junts ens hi endinsem cada cop més. La il·luminació és una activitat grupal.

Notes finals

3. Referència al llibre d’Alexander, Proof of Heaven: A Neurosurgeon’s Journey into the Afterlife.

4. No pretenc descartar la idea d’alinear incentius econòmics amb el benestar ecològic. Les ecotaxes i mesures similars són mitjans importants per a introduir valors ecològics al nostre sistema econòmic. Tenen limitacions, tanmateix; hem d’entendre que no hi ha mesura o quantitat que pugui abraçar l’infinit. Quan tractem de reduir allò infinitament valuós a un número, en resulten monstruositats. Per exemple, si valorem els serveis d’un ecosistema selvàtic en 50 milions de dòlars, això implica que si podem treure’n 51 milions talant-lo, ho hauríem de fer.

Capítol 3 - L'Interésser / Capítol 5 - La bogeria

Catalan