Capítol 5 - La bogeria
Em vaig tornar boig, amb llargs intervals de cordura horrible.
—Edgar Allan Poe
Contràriament a la doctrina dels cínics, la Història de l’Interésser no és (com veurem) menys racional o basada en probes que la Història de la Separació. Ens agrada pensar que basem les nostres creences en fets demostrables, però el que fem molt més sovint és adaptar aquests fets per a que encaixin amb les nostres creences, tergiversant o excloent el que no encaixa, buscant probes que sí que encaixin i envoltant-nos de persones que comparteixen aquestes creences. Quan aquestes ens submergeixen dins d’una Història del Poble i l’interès propi financer i l’acceptació social hi estan lligats, és infinitament més difícil acceptar qualsevol cosa radicalment diferent.
És per això que viure a la història nova a vegades pot resultar ardu i solitari. El sistema monetari, concretament, no està alineat amb la Història de l’Interésser, propiciant la competència, l’escassetat, l’alienació de la natura, la dissolució de la comunitat i l’explotació infinita, no-recíproca del planeta. Si la feina de la teva vida no contribueix a la conversió de la natura en productes o a la conversió de relacions en serveis, sovint et trobaràs amb que no hi ha molts diners a fer. Hi ha excepcions – tares en el sistema o també intents titubejants per part de gent i organitzacions benèvoles per a utilitzar part dels seus diners amb ànim caritatiu – però en gran mesura, els diners tal com són avui no estan alineats amb el món més preciós que els nostres cors saben que és possible.
Per la mateixa regla de tres, tampoc ho estan els nostres sistemes d’estatus social, l’educació ni les narratives predominants als mitjans de comunicació. Immersos en allò que alguns anomenen “realitat de consens”, la pròpia cordura d’un mateix es qüestiona pel fet de creure en els principis de l’interésser. Se’ns permet practicar-los com una mena de filosofia, però quan comencem a prendre decisions d’acord amb aquests principis, quan comencem a viure’ls ni que sigui un 10%, es posa en dubte la nostra cordura. Potser fins i tot dubtem de nosaltres mateixos. Al costat del dubte intern apareix un sentiment profund d’alienació. Aquest matí justament, he escoltat deu segons d’un fragment de notícia sobre la reforma migratòria. M’ha vingut al cap una imatge d’estructures enormes de reixes, punts de control, carnets d’identitat, paperassa, entrevistes, fronteres, zones de seguretat i “estatus” oficial, i he pensat “Un moment – no és obvi que la Terra pertany a tothom i a ningú, i que no hi hauria d’haver fronteres?” Els dos bàndols del debat ni tan sols esmenten aquest punt de vista, ja que es troba ben lluny dels confins del pensament respectable. Es pot aplicar el mateix a pràcticament cada tema de controvèrsia pública. Oi que és de bojos pensar que jo tinc raó i tots els demés estan equivocats?
D’alguna manera, sí que és de bojos – en el sentit que la cordura és una categoria construïda socialment que serveix pel manteniment de les narratives dominants i les estructures de poder. Si aquest és el cas, és l’hora de tornar-nos bojos tots plegats! És l’hora de violar la realitat consensual.
Els humans som animals socials i és surrealista i perillós viure segons una història alternativa tot sol. Suggereixo fer una petita pausa d’humilitat. Fa uns anys em vaig fer amic d’una persona que anomenaré Frank. En Frank era molt intel·lectual, amb un coneixement gens superficial de varis àmbits científics, però la seva feina vital, la qual l’ocupava vuit o deu hores al dia, consistia en retallar paraules d’envasos de productes i de revistes. D’aquests retalls en va extreure una immensa teoria global de la conspiració. Creia que reordenant les paraules amb tisores i pega, podria truncar la conspiració i canviar la realitat en nom de tots els éssers.
Va portar a la llum connexions d’allò més fascinants. Un paquet de cereals potser porta “General Mills” davant. “Mills” conté “mil”, abreviació de “military”, i mireu, el text al dors del paquet té frases de 19 i 13 paraules respectivament. Això ens porta al 1913, l’any de fundació de la Reserva Federal. Eureka! L’esquema comença a emergir. Aquest exemple és només una petita part de la complexitat laberíntica de les teories d’en Frank, les quals estableixen un vincle entre envasos, logotips, numerologia i moltes altres coses.
Tothom pensava que en Frank estava trastocat, però jo em vaig preguntar seriosament “En què em diferencio d’ell?”. Sembla una pregunta trivial, però la trobava útil. Tant ell com jo defensem una explicació del funcionament del món que viola seriosament la realitat consensual. Els dos reorganitzem paraules provinents d’un substrat lingüístic i conceptual existent amb l’esperança d’alterar la realitat. Els dos se’ns veu com a desviats de la norma, per tant hem de perseverar indefinidament sense massa suport financer ni afirmació social (en aquell moment jo estava tan arruïnat i era tan desconegut com ell).
A vegades em trenco el cap pensant que aquest Frank potser de veritat té raó; que és el geni més gran i valent de la història, treballant a un nivell màgic i simbòlic per a salvar el món. Si tan sols pogués dedicar temps a aprofundir en la seva obra, potser, també ho veuria jo.
No us agradaria a vegades que els vostres amics o familiars dediquessin una estona a llegir el llibre d’aquest o de l’altre, o veure el documental de no sé què, que obrissin les seves ments i de sobte paressin de menystenir la vostra visió del món? Només que hi indaguessin una mica, ho entendrien!
No he mantingut el contacte amb en Frank, però no tinc quasi cap dubte que a dia d’avui encara segueix amb les seves tasques obscures. La majoria de nosaltres no tenim aquesta mena d’atreviment. Som animals socials i necessitem ni que sigui una miqueta d’afirmació. No podem romandre sols en una història dissident; davant de tota una societat que ens arrossega a la Història de la Separació, necessitem aliats. Aquest llibre hauria de ser un aliat. Espero que desperti o reforci la idea que en el fons no estàs boig i que, en tot cas, és el món el que s’ha tornat boig.
Potser direu que predico als ja creients. Sí. Però com a creient que sóc jo mateix, estic agraït als magnífics predicadors, les paraules dels quals m’han fet seguir aquí, seguir creient. Sense ells m’hagués rendit fa temps i hagués trobat una feina engreixant les rodes de la màquina devoradora del món. És per això que les conferències, els retirs i les comunitats de cultura alternativa són tan importants. Ens sostenim mútuament en noves creences. “Sí, jo també ho veig. No ets boig”. Nosaltres, el creients, ens apleguem i aprenem a cantar junts.
A mesura que les coses s’ensorren i la història antiga deixa anar els seus esclaus cap a l’espai entre històries, la música preciosa del nostre cor els cridarà i s’uniran a la nostra cançó. Hem estat fent una feina important, primer en solitari i després en grups petits, marginals. Ha arribat l’hora de que la nova Història del Poble abandoni la incubadora. Quan les coses s’ensorren, allò més radical esdevé sentit comú.