El món més preciós que els nostres cors saben que és possible - Capítol 1

×

Error message

  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_required has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_optional has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).

Capítol 1: La separació

 

A vegades sento nostàlgia per la mitologia cultural de la meva joventut, un món en què no hi havia cap problema amb les begudes gasoses, en què la Super Bowl era important, en què el metge podia curar-te, en què la ciència milloraria la vida cada cop més i acabaven de portar un home a la lluna.

La vida tenia sentit. Si treballaves dur, podies treure bones notes, accedir a una bona universitat, anar a una escola de postgrau o seguir una altra trajectòria professional i series feliç. Fora de comptades excepcions desafortunades, tindries èxit si seguies les regles de la societat: si seguies les recomanacions mèdiques més recents, et mantenies informat llegint el New York Times, rebies una bona formació, complies la llei, feies inversions prudents i et mantenies allunyat de les Coses Dolentes, com les drogues. Esclar que hi havia problemes, però els científics i els experts s’esforçaven per resoldre’ls. Ràpidament un nou avenç científic, una nova llei, una nova tècnica educativa donaria ales al millorament continu de la vida. Les percepcions de la meva infantesa eren part d’una narrativa que jo anomeno la Història del Poble, en la qual la humanitat estava destinada a crear un món perfecte per mitjà de la ciència, la raó i la tecnologia: per conquerir la natura, superar els nostres orígens animals i dissenyar una societat racional.

Des de la meva perspectiva, les premisses bàsiques d’aquesta història semblaven inqüestionables. La meva educació, els mitjans de comunicació i especialment la normalitat de les rutines que m’envoltaven es conspiraven per a dir-me “tot està bé”. Avui és cada cop més obvi que tot això era un món dins una bombolla construït sobre un patiment humà i una degradació mediambiental enormes, però aleshores es podia viure en aquella bombolla sense massa necessitat d’autoenganyar-se. La història que ens envoltava era robusta. Deixava de banda fàcilment punts de dades anòmals.

No obstant, jo sentia (com molts altres) que en el món hi havia quelcom que no encaixava, quelcom que es va filtrar per les esquerdes de la meva infantesa privilegiada, aïllada. Mai vaig arribar a acceptar el que m’havien ofert com una cosa normal. La vida, i ho sabia, havia de ser més joiosa que allò, més real, més significativa i el món havia de ser més preciós. No teníem perquè odiar els dilluns i viure pels caps de setmana i les vacances. No teníem perquè aixecar la mà perquè ens deixessin anar a pixar. No teníem perquè estar tancats en un lloc quan feia un dia preciós, dia rere dia. I a mesura que s’ampliaven els meus horitzons, vaig saber que milions de persones no tenien perquè morir de gana, que les armes nuclears no tenien perquè planejar sobre nosaltres, que les selves no tenien perquè encongir-se, o els peixos morir-se, o els còndors i les àligues desaparèixer. No podia acceptar la manera com la narrativa de la meva cultura tractava aquestes qüestions: com problemes fragmentaris per resoldre, com fets desafortunats per lamentar, o com tabús innombrables per ésser ignorats.

D’alguna manera, tots sabem que no és així. Aquest coneixement rarament s’articula amb claredat, així que l’expressem indirectament mitjançant una rebel·lió encoberta i manifesta. Les addiccions, l’autosabotatge, la procrastinació, la mandra, la ràbia i la depressió són tot maneres de negar la nostra participació plena en el programa de vida que se’ns ofereix. Quan la ment conscient no troba motiu per a dir que no, l’inconscient diu que no a la seva manera. Cada cop som més els que ja no podem suportar romandre dins la “vella normalitat”.

Aquesta narrativa de normalitat també s’està ensorrant a nivell sistèmic. A dia d’avui estem vivint en un moment de transició entre mons. Les institucions que ens han sostingut al llarg dels segles han perdut la seva vitalitat; només mitjançant l’autoengany podem fingir que són sostenibles. Els nostres sistemes monetaris, polítics, energètics, sanitaris, educatius i d’altres ja no produeixen les avantatges d’antany (o que semblaven produir) . La seva promesa utòpica, tan inspiradora fa un segle, segueix retrocedint cada any. Milions de persones entre nosaltres en tenim la certesa; cada cop ens prenem menys la molèstia de fingir el contrari. Tot i això, semblem impotents pel canvi, impotents inclús per deixar de participar en la marxa accelerada de la civilització industrial cap al precipici.

En obres prèvies he ofert una reformulació d’aquest procés, concebent l’evolució cultural humana com un relat de creixement, seguit d’una crisi, seguida d’un col·lapse, seguit d’un renaixement: l’aparició d’un nou tipus de civilització, una Era de Reunió per a succeir l’Era de la Separació. Potser els canvis profunds només es produeixen mitjançant un col·lapse. Això és certament el cas per a molts a l’àmbit personal. Potser sàpigues, a títol intel·lectual, que el teu estil de vida no és sostenible i hagis de canviar de rumb. “Sí, sí. Ja sé que hauria de deixar de fumar. Començar a fer exercici. Deixar de comprar a crèdit.” Però quan canvia algú sense rebre un toc d’atenció, o més freqüentment, una sèrie de tocs d’atenció? Al capdavall, els nostres costums s’insereixen dins una manera de ser que inclou tots els aspectes de la vida. D’aquí la dita “no pots canviar res sense canviar-ho tot”.

A nivell col·lectiu succeeix el mateix. A mesura que prenem consciència de la interconnexió de tots els nostres sistemes, ens adonem que no podem canviar, per exemple, les nostres tecnologies energètiques sense canviar el sistema econòmic que les sosté. Observem igualment que totes les nostres institucions externes reflecteixen les nostres percepcions bàsiques del món, ideologies i sistemes de creences invisibles. En aquest sentit, podem dir que la crisi ecològica – com totes les nostres crisis – és una crisi espiritual. El que vull dir és que és una qüestió que arriba al fons de tot, englobant tots els aspectes de la nostra humanitat.

I què hi ha exactament al fons de tot? A què em refereixo amb una “transició entre mons”? Al fons de la nostra civilització hi ha una història, una mitologia. Jo l’anomeno la Història del Món o la Història del Poble – un màtrix de narratives, acords i sistemes simbòlics que comprèn les respostes que dóna la nostra cultura a les preguntes més elementals de la vida.

Qui sóc?

Perquè passen les coses?

Quina és la finalitat de la vida?

Què és la natura humana?

Què és sagrat?

Qui som nosaltres com a poble?

D’on venim i a on anem?

La nostra cultura respon més o menys de la següent manera. Presentaré les respostes que reflecteixen aquesta Història del Món en estat pur, tot i que de fet mai ha arribat a la dominació total, inclús quan va assolir el seu zenit el segle passat. Potser considerareu que algunes d’aquestes respostes són científicament obsoletes, però aquesta ciència obsoleta dels segles XIX i XX segueix creant la nostra visió del que és real, possible i pràctic. La nova física, la nova biologia, la nova psicologia tot just han començat a infiltrar-se tímidament en les nostres creences operatives. Aquí teniu les respostes:

Qui ets tu? Ets un individu separat entre altres individus separats en un univers que també està separat de tu. Ets una mota de consciència cartesiana que veu a través dels ulls d’un robot de carn i ossos, programat pels seus gens per maximitzar l’interès propi reproductiu. Ets una bombolla de psicologia, una ment (ja sigui de base cerebral o no) separada d’altres ments i separada de la matèria. O ets una ànima embolcallada de pell, separada del món i separada d’altres ànimes. O ets una massa, un conglomerat de partícules que operen segons les forces impersonals de la física.

Perquè passen les coses? Un cop més, les forces impersonals de la física actuen sobre un substrat material genèric de partícules fonamentals. Tots els fenòmens són el resultat d’aquestes interaccions determinades de forma matemàtica. La intel·ligència, l’ordre, el propòsit i el disseny són il·lusions; la base de tot això és senzillament un poti-poti de forces i masses sense sentit. Qualsevol fenomen, tot el moviment, tota la vida, és el resultat de la suma total de forces que actuen sobre els objectes.

Quina és la finalitat de la vida? No hi ha una finalitat, només una causa. L’univers en el fons és cec i mort. El pensament no és més que un impuls electroquímic; l’amor, una cascada hormonal que reconfigura el cervell. La única finalitat de la vida (a banda del que manufacturem nosaltres mateixos) simplement consisteix en viure, sobreviure i reproduir-se, maximitzar l’interès propi racional. Donat que estem essencialment separats l’un de l’altre, el meu interès propi probablement estigui a expenses del teu interès propi. Tot el que sigui no-propi és, en el millor dels casos, indiferent envers el nostre benestar, en el pitjor dels casos, hostil.

Què és la naturalesa humana? A fi de protegir-nos d’aquest univers hostil d’individus competint entre sí i de forces impersonals, hem d’exercir com més control possible. Cerquem qualsevol cosa que ens apropi a aquest objectiu; per exemple, diners, estatus, seguretat, informació i poder – tot allò que anomenem “mundà”. A la base de la nostra naturalesa, les nostres motivacions i els nostres desitjos, hi trobem el que només es pot anomenar el mal. Un maximitzador despietat de l’interès propi és precisament això.

Què és, doncs, sagrat? Atès que la recerca cega, despietada de l’interès propi és antisocial, és important superar la nostra programació biològica i perseguir “coses elevades”. Una persona santa no sucumbeix als desitjos carnals. Aquesta emprèn el camí de l’autonegació, la disciplina, ascendint al regne de l’esperit o, en la versió secular d’aquesta recerca, al regne de la raó i la ment, els principis i l’ètica. Per als religiosos, ésser sagrat és d’un altre món; l’ànima està separada del cos i Déu resideix ben per sobre de la Terra. Tot i la seva aparent oposició, la ciència i la religió semblen estar d’acord: el sagrat no és d’aquest món.

Qui som com a poble? Som un tipus especial d’animal, la cúspide de l’evolució, que posseeix un cervell que possibilita la transmissió d’informació tant cultural com genètica. Ens fa únics tenir (des del prisma religiós) ànima o (des del prisma científic) una ment racional. En el nostre univers mecànic només nosaltres posseïm consciència i els recursos per modelar el món d’acord amb la nostra concepció. L’únic límit d’aquesta aptitud és la quantitat de força que podem aprofitar i la precisió amb què podem aplicar-la. Com més èxit tenim en aquesta tasca, millor ens trobem en aquest univers implacable i hostil, més còmodes i segurs.

D’on venim i cap a on ens dirigim? Vàrem començar com a animals nus i ignorants, amb prou feines aferrant-nos a la supervivència, vivint vides malèvoles, brutes i curtes. Sortosament, gràcies als nostres grans cervells, la ciència va reemplaçar la superstició, i la tecnologia va reemplaçar el ritual. Vàrem ascendir per convertir-nos en amos i senyors de la natura, domesticant plantes i animals, traient profit de les forces naturals, conquerint malalties, despullant els secrets més profunds de l’univers. El nostre destí és completar aquesta conquesta: alliberar-nos del treball, la malaltia, la pròpia mort, ascendir a les estrelles i deixar la natura enrere definitivament.

Al llarg d’aquest llibre em referiré a aquesta visió del món com a la Història de la Separació, la història antiga, o en ocasions també a les seves extensions: la Història de l’Ascensió, el programa de control, etc.

Les respostes a aquestes preguntes són culturalment dependents, tot i que hi estem tan sumits que les hem percebudes com la pròpia realitat. Aquestes respostes avui estan canviant, així com tot allò construït al capdamunt – el qual implica essencialment tota la civilització. Vet aquí perquè a vegades tenim la sensació vertiginosa de que el món s’ensorra. Veient la buidor del que semblava tan real, pràctic i durable ens sentim al marge d’un abisme. Què hi ha després? Qui sóc? Què és important? Quin és el sentit de la vida? Com puc ser un agent efectiu de la curació? Les respostes antigues s’esvaeixen mentre que la Història del Poble que hi donava resposta s’està desmembrant al nostre voltant.

Aquest llibre és una guia que comença a la història antiga, recorre el buit entre les històries, fins arribar a una nova història. Es dirigeix personalment al lector com a subjecte d’aquesta transició i com a agent de la transició – per a altres persones, per a la nostra societat i per al nostre planeta.

Com la crisi, la transició que tenim davant arriba al fons de tot. Internament, no és gens menys que una transformació en l’experiència d’estar viu. Externament, no és gens menys que la transformació del rol de la humanitat al Planeta Terra.

No ofereixo aquest llibre en qualitat d’una persona que ha dut a terme la transició. Ni de bon tros. L’autoritat per escriure aquest llibre no és major que la de qualsevol home o dona. No sóc un avatar ni un sant, no canalitzo mestres ascendits ni extraterrestres, no tinc poders psíquics inusitats ni sóc un geni intel·lectual, no he passat grans penúries ni calvaris, no tinc una pràctica espiritual especialment profunda ni cap formació xamànica. Sóc un home normal i corrent. Així doncs, us haureu de prendre les meves paraules pels seus propis mèrits.

I si les meves paraules compleixen el seu propòsit de catalitzar un pròxim pas, petit o gran, cap al món més preciós que els nostres cors saben que és possible, la meva qualitat d’home normal i corrent esdevé altament significativa. Demostra com de prop estem tots, tots els humans normals i corrents, d’una transformació de consciència i ésser. Si jo, un home normal i corrent, ho puc veure, és que és a tocar.

[1] Nota del traductor: de l’original interbeing.

Capítol 2: El colapse

Catalan