Capítol 6 - La força
L’estat de l’interésser és un estat vulnerable. És la vulnerabilitat de l’altruista ingenu, de l’amant que confia, del compartidor desprevingut. Per accedir-hi, s’ha de deixar enrere la seguretat aparent d’una vida basada en el control, protegida per parets de cinisme, judici i culpa. I si dono i no rebo? I si escullo creure en un propòsit major i visc enganyat? I si al capdavall l’univers és una melé impersonal de forces? I si m’obro i el món em fereix? Aquestes pors asseguren que no entri ningú a la nova història fins que no s’ensorri l’antiga. No és quelcom que haguem d’assolir; és quelcom nat.
La mateixa interessència que ens fa tan enormement vulnerables també ens fa enormement poderosos. Recorda-ho! En efecte, la vulnerabilitat i el poder van de la mà, perquè només abaixant la guàrdia del jo separat podem accedir a un poder que li és desconegut. Només així podem assolir coses que, per al jo separat, semblen impossibles. Dit d’una altra manera, esdevenim capaços de fer coses que no sabem com “fer” que succeeixin.
Fer que quelcom succeeixi vol dir utilitzar algun tipus de força. Puc demanar-te que em donis diners, però com t’ho faig fer? Bé, podria fer-ho si fossis fràgil, forçant-te a obrir la cartera. O et podria apuntar amb una pistola – qualsevol amenaça a la teva supervivència també és una forma de força. L’amenaça a la supervivència pot ser prou subtil. La força legal, per posar un exemple, es basa en última instància en força física: si ignores les ordres del jutjat, tard o d’hora apareixerà un home a casa teva amb manilles i pistola. D’una manera similar, la força econòmica es basa en l’associació dels diners amb el confort, la seguretat i la supervivència.
També existeix la força psicològica, un terme que és més que una mera metàfora. Fa referència a l’explotació de les motivacions lligades amb la seguretat bàsica, concretament el desig d’acceptació pel grup i els pares. El nostre entrenament en l’ús de la força psicològica s’inicia a la infantesa amb l’aprovació i rebuig condicionals per part dels pares, fet que activa la que potser és la major de les temors de qualsevol mamífer jove: l’abandonament per part de la mare. Una cria de mamífer abandonada durant massa temps plorarà desesperadament per la seva mare, atraient així tot depredador a l’abast de l’oïda – un risc preferible a la mort segura si es separa de la mare lactant. Moltes pràctiques modernes s’aprofiten d’aquesta por: els “com has pogut!”, “estàs bé del cap?”, “en què pensaves?” acusatoris i, el que potser és encara més perniciós, la lloança manipuladora que diu “només t’acceptaré si fas el que jo aprovi”. Aprenem a ser un “bon noi” o una “bona noia”, entenent la paraula “bo” com l’acceptació del Papa i la Mama. Acabem per interioritzar el rebuig com un auto-rebuig – culpa i avergonyiment – i interioritzem l’acceptació condicional com a auto-acceptació condicional. Permetre’s a un mateix aquesta acceptació resulta profundament gratificant; denegar-se-la resulta profundament incòmode. La sensació de gratificació és el nucli del que realment implica la paraula “bo”. Val la pena explorar-ho: repeteix-te a tu mateix “Sóc bo. Un bon nen. Sóc una bona persona. Hi ha persones dolentes però jo no – jo sóc una bona persona”. Si fas aquesta reflexió a consciència, potser t’adonaràs que hi ha quelcom profundament infantil en la gratificació evocada per aquestes frases.
L’autoacceptació i auto-rebuig condicionals són mecanismes poderosos d’autocontrol: l’aplicació de força psicològica sobre un mateix. Hi estem profundament condicionats; potser és allò més fonamental del que jo anomeno els “hàbits de la separació”. Condicionats d’aquesta manera, també som vulnerables a qualsevol figura d’una autoritat o govern que pugui assumir el paper de progenitor: l’àrbitre del bé i el mal, el que concedeix o denega l’aprovació.
El mateix condicionament també influeix els nostres intents de canviar altres persones i el món. Invoquem culpabilitat amb eslògans com ara “ets part del problema o de la solució?”. Proclamem la complicitat de tots i cadascú de nosaltres en els estralls imperialistes de la civilització occidental, l’ecocidi, el culturocidi i el genocidi. Intentem manipular la vanitat de les persones, les accions de les quals esperem canviar: si fas X, ets una bona persona.
Habitualment apliquem força també sobre els polítics i les corporacions. Podria ser l’amenaça d’humiliació pública o l’al·licient de lloança pública i imatge positiva. Podria ser l’amenaça de presentar una demanda o una campanya de retirada. Podria ser l’amenaça o al·licient financer. “Impliqueu-vos en pràctiques responsables amb el medi ambient ja que això millorarà els beneficis econòmics.”
Quina visió del món, quina història estem reforçant quan utilitzem aquesta tàctica? És la visió del món en què les coses només passen mitjançant l’aplicació de la força. És com si la tàctica ens digués: “Et conec. Ets un maximitzador sense escrúpols de l’interès propi racional o l’interès propi genètic”. Donant això per suposat, tractem de rendibilitzar l’interès propi. Ho fem als altres i a nosaltres mateixos.
Això per res vol dir que hauríem d’abstenir-nos de lloar o desaprovar, o deixar d’aspirar a alliberar-nos a nosaltres mateixos de la influència de les opinions dels altres. Com a interéssers, el món ens torna el que li donem. No hi ha cap mal en celebrar les eleccions valentes que ens mouen o en expressar enuig o dol per decisions nocives. És quan s’utilitzen amb una finalitat manipuladora que s’inspiren en la cosmovisió de la força.
L’aplicació habitual de vàries formes de força té arrels profundes. Segons el paradigma científic que, malgrat ser obsolet, avui segueix generant la nostra visió de practicitat, res a l’univers canvia si no s’hi aplica força. El poder sobre la realitat física, doncs, pertany a qui és capaç de reunir més força i té la informació més completa i precisa sobre on s’ha d’aplicar aquesta força. És per aquesta raó que els àvids de poder sovint s’obsessionen amb el control del flux de informació.
En un univers sense intel·ligència o voluntat pròpies, les coses mai “passen perquè sí”, passen només si hi ha una causa darrere i “causa” aquí vol dir força. D’aquest univers n’hem d’extraure coses, controlar-les i projectar-hi els nostres propis dissenys, utilitzant cada cop més força i aplicant-la amb més i més precisió, per a esdevenir, finalment, els senyors y amos cartesians de la natura.
Veieu fins a quin punt la paraula “pràctic” encobreix la mentalitat que subjau els estralls de la nostra civilització?
Creieu que operant des de l’interior dels sistemes de creences de l’Era de la Separació, crearem una altra cosa que no sigui separació?
El control cria les seves pròpies necessitats. Així, quan tractem la terra amb pesticides forts, les supermaleses i les superbactèries emergents requereixen dosis de pesticides noves i encara més fortes. Quan algú es posa a dieta i intenta controlar el seu impuls de menjar, en un moment determinat el desig contingut explota cap enfora en forma de tiberi descontrolat, propiciant més intents d’autocontrol. I quan els éssers humans són engabiats, vigilats, programats, assignats, catalogats i obligats, es rebel·len de totes les maneres possibles, a vegades de manera irracional o inclús violenta. Ah, pensem, hem de controlar aquesta gent. Com succeeix amb les addiccions, l’escalada creixent d’aquests intents de control acaben per esgotar tots els recursos disponibles, ja siguin personals, socials o planetaris. El resultat és una crisi que les tecnologies del control només fan que aplaçar i mai aconsegueixen solucionar. I cada aplaçament només fa que exhaurir encara més els recursos encara disponibles.
Sembla evident que el “pràctic” no funciona tan bé com abans. No només perquè allò que antany era pràctic és insuficient per a les nostres necessitats, sinó també perquè és cada cop més impotent en el seu àmbit natural: el pràctic ja no és pràctic. Ens agradi o no, estem tornant a néixer en un nou món.
Aquest llibre és una crida a abandonar el pensament basat en el control per a poder assolir coses molt més enllà de la capacitat de la nostra força. És una invitació a entendre la causa i l’efecte de manera radicalment diferent i, per tant, a concebre de manera radicalment diferent allò pràctic. Actuant en conseqüència, les nostres eleccions, a ulls dels que operen dins els paradigmes antics, sovint semblen boges: ingènues, poc pràctiques, irresponsables. I és que realment donen aquesta impressió a aquella part de nosaltres mateixos – confio en que està tant viva en vosaltres com en mi – que també resideix a la història antiga. Pot ser que reconeguis la seva veu, crítica, desdenyosa, dubitativa, insinuant. Vol que romanguem petits, segurs, protegits en les nostres petites bombolles de control. El meu propòsit aquí no és instar-te a combatre aquesta veu o purgar-la; tan sols reconeixent-la com el que és ja comença a afluixar el seu poder.
Res d’això pretén implicar que mai hauríem d’utilitzar la força o que hauríem d’abandonar tota forma d’aculturació que depengui d’adquirir l’acceptació dels pares, la gent gran i el grup. Aquests sempre seran parts importants del drama humà. Tanmateix, les nostres ideologies profundes ens han encegat a l’hora de trobar alternatives per al canvi. Aquest llibre indagarà en el retorn de la força (i la raó, el pensament lineal, etc.) al domini que li pertoca.