El món més preciós que els nostres cors saben que és possible - Capítol 7

×

Mensaje de error

  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context has a deprecated constructor en require_once() (línea 113 de /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_required has a deprecated constructor en require_once() (línea 113 de /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_optional has a deprecated constructor en require_once() (línea 113 de /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).

Capítol 7: La ciència

 

La nostra concepció d’allò “pràctic” alberga una trampa. “Pràctic” codifica les lleis de la causa i l’efecte que ens ha entregat el món antic i, segons aquelles lleis, res que puguem fer serà suficient per a crear un món més preciós o tan sols millorar gaire la lletjor d’aquest. Les crisis són massa grans, els poders de sempre massa forts i tu ets només un petit individu. Si inclús els més poderosos del nostre sistema, els presidents i consellers delegats, senten estar a la mercè de forces superiors a ells mateixos, limitats pels seus rols i descripcions de treball, nosaltres encara som més impotents.

No és, doncs, cap sorpresa que tants activistes tard o d’hora acabin lluitant contra la desesperació. Potser diguin, “quan jo era jove i idealista abocava una energia il·limitada a abordar problemes, però finalment em vaig adonar del gran que eren els problemes i el potent que era la resistència per canviar. Res del que faci pot ser suficient”. En altres paraules, ho han intentat i exhaurit tot dins la categoria d’allò pràctic.

La pregunta que tenim davant, doncs, és què fem quan al pla general res pràctic és pràctic? Òbviament haurem de fer coses que, segons el nostre enteniment habitual, no són pràctiques.

Vet aquí un punt crucial: el nostre enteniment habitual d’allò pràctic es fonamenta en una cosmovisió, un mite, que, a marxes forçades, està esdevenint obsolet. A més a més, és aquesta cosmovisió obsolescent la que precisament fonamenta el món antic que aspirem a canviar. En altres paraules, la crisi de la civilització i la desesperació per la crisi comparteixen la mateixa font.

Potser diràs que la desesperació a què ens enfrontem quan reconeixem la futilitat de les tecnologies de la separació per a resoldre la crisi de la separació, és un signe de la plenitud de l’Era de la Separació. Marca un punt d’inflexió: ens rendim desesperançats i quelcom nou esdevé disponible. La història antiga finalment ha assolit la fi de la seva narrativa i el seu espai s’allibera per a que emergeixi una nova història. Això no pot passar mentre la història antiga segueixi portant esperança. Si res del “pràctic” del món antic encara té alguna esperança d’èxit, vol dir que la història antiga encara té vida. És per això que els arguments “d’extinció a curt termini” com els de Guy McPherson són vàlids. Irrefutables en els seus propis termes, derroten tota esperança dins aquells mateixos termes, que codifiquen la visió estreta d’allò possible implícit a la Història de la Separació.

A veure, tampoc estic suggerint que renunciem a tot allò de la història antiga que tingui sentit, només perquè pertany a la història antiga. La nova no nega l’antiga, però la conté i la supera. El que vull dir, tanmateix, és que si ens limitem a aquelles coses, la tasca que tenim davant és impossible. A aquells que es troben dins o a prop de l’estat de desesperació, qualsevol esforç per a canviar el món els semblarà totalment ingenu.

A l’altra banda de la desesperació, existeix un vast territori, una nova història del món que dóna a llum a un enteniment radicalment diferent de la causa i l’efecte, però aquest territori és invisible des de l’altra banda, tot i que de tant en tant puguem veure’n pinzellades, premonicions. Dins la seva lògica, la nostra situació ni molt menys està perduda.

D’on venen les nostres nocions de practicitat, realisme i causalitat? Es fonamenten en la física. La Història de la Separació i el programa de control que se’n deriva s’està ensorrant, personal i col·lectivament; no només perquè la Història de la Separació  esdevingui cada cop menys efectiva, ni tampoc perquè les nostres crisis minin la nostra confiança en els nostres mites fundacionals del món. Mentre succeeix tot això, les bases científiques de la separació també s’estan ensorrant. Aquests profunds canvis de paradigma ens ofereixen una concepció diferent de la natura del jo, de l’univers, i per tant, de com succeeixen les coses i del que és pràctic. Els avenços a l’avantguarda de la física, la biologia i la psicologia son enormement importants en el nostre comportament com a éssers socials, econòmics i polítics. No són només curiositats interessants. De fet, m’atreviria a dir que cap moviment per a canviar el món podria tenir èxit a menys que emergís d’aquests canvis de paradigma més profunds.

Primerament és el daltabaix de l’ortodòxia neodarwiniana que diu que les seqüències ben definides d’ADN anomenades gens han evolucionat per mutació aleatòria i selecció natural, i que aquests gens essencialment programen els organismes vius per a maximitzar l’interès propi reproductiu. Ara descobrim que aquesta explicació només s’aguanta en un domini molt reduït: la macroevolució no té lloc per mutació aleatòria, sinó més aviat per fusió simbiòtica, mitjançant l’adquisició de seqüències d’ADN exògenes i mitjançant talls, fusions i recombinacions del seu propi ADN duts a terme pels propis organismes. També es produeix per mitjà d’herència cel·lular i epigenètica. La falta d’un jo separat, diferent i maximitzador del seu propi interès, a nivell genètic, nega un fonament metafòric primari de la nostra Història del Jo. El jo genètic té límits flexibles. És una quimera resultant d’un intercanvi continu d’ADN i informació amb altres organismes i amb l’entorn. No és que no hi hagi límits del jo; és que aquests límits canvien i el jo dins aquests límits també canvia.

A més a més, l’estudi de l’ecologia ens ensenya que les espècies evolucionen no només per a servir al seu interès propi genètic (de per sí difícil de definir quan els organismes poden reprogramar els seus propis gens), sinó que també evolucionen per a servir les necessitats d’altres espècies i del tot. Això no hauria resultat sorprenent a cultures properes a la natura, que sabien que cada espècie té un do únic i especial; però la ciència només ho ha acabat d’entendre a l’última generació: entendre que, per exemple, si una espècie s’extingeix, tot l’ecosistema esdevé proporcionalment més fràgil. No és que a les demés espècies els vagi millor amb un competidor menys. L’interès de cadascú és l’interès de tots.

Un repte encara més profund a què s’enfronta l’antiga Història del Món, és la revolució quàntica al terreny de la física, que ja passa dels vuitanta anys d’edat, però és tan aliena a les assumpcions científiques dels últims segles i a la Història dominant del Món, que fins al dia d’avui la trobem terriblement contra intuïtiva i “estranya”. Dubto si endinsar-me en aquest territori perquè l’ús deliberat de la paraula “quàntic” per a imbuir un caire científic a tota mena d’idees i productes qüestionables, ha deixat la paraula quasi sense significat. No obstant, els fenòmens quàntics violen tan flagrantment la base de la “practicitat” tal com l’he descrita, que cal proporcionar-ne una breu explicació.

Un principi bàsic de l’univers newtonià, exposat més amunt,  és que les coses no “succeeixen perquè sí” sense causa. (Has de fer que succeeixin). En el món quàntic però, això senzillament no és veritat. Més que estar totalment determinades per la totalitat de les forces que les pressionen, les partícules quàntiques com els fotons i els electrons es comporten de manera aleatòria. En el seu conjunt, es podria calcular la distribució probable del comportament de les partícules quàntiques, però per a predir el comportament d’un fotó determinat, la valoració de totes les influències físiques és insuficient. El fotó A potser passi per l’escletxa i acabi aquí; el fotó B potser acabarà allà – per què? No hi ha raó, no hi ha causa; és per això que la física ho anomena comportament aleatori. Aquí trobem l’acausalitat com a base de la nostra explicació de la realitat física. Les coses poden succeir sense cap força que les provoqui.

L’explicació de més amunt, tot i que simplificada adequadament, és indiscutible: durant 90 anys la física ha intentat preservar el determinisme i ha fracassat. La situació no ha millorat des de la cèlebre protesta d’Einstein, “Déu no juga als daus amb l’univers”. Incapaç d’eliminar del tot l’interdeterminisme, la física va haver de conformar-se amb enterrar-lo de manera segura al microcosmos: el comportament quàntic aleatori es va sumant al total per a aproximar el comportament determinat, causal del món humà, en el qual, com abans, res succeeix sense una força responsable

Perquè un fotó ve aquí i l’altre va allà sense ser empesos per alguna força? A veure, tu per què fas una cosa abans que l’altra sense ser empès per alguna força? Tu esculls, així que la resposta òbvia per intuïció és que el fotó escull el seu rumb. La física, per descomptat, no pot aprovar tal resposta, que està tan lluny de l’abast del pensament científic que és més que risible. La física – recorda que la física és la pedra angular de la nostra Història del Món, d’allò que és real, d’allò que és pràctic, de com funcionen les coses – en canvi diu que el comportament és “aleatori”, preservant, a costa de l’acausalitat, un univers d’elements inconscients, genèrics. I és que efectivament, atribuir poder d’elecció a quelcom tan humil com un fotó o un electró seria reconèixer la intel·ligència de l’univers de cap a peus. L’univers ja no seria un mer conjunt de coses; ja no ens auto atribuiríem de forma tan arrogant el paper de ser-ne els seus amos i senyors. El projecte central de la nostra Història del Poble seria sacsejat fins la medul·la.  

Proposo fer una pausa per observar que a la majoria de les persones que han viscut mai a la Terra no els costaria creure que l’univers és intel·ligent de cap a peus. Les persones pre-modernes, animistes o panenteistes, atribuïren sensibilitat a tots els éssers, no només a les plantes i als animals, sinó inclús a les roques i els núvols. A la nostra pròpia societat els infants tendeixen a fer el mateix. Ho anomenem personificació o projecció i pensem que sabem millor que els infants i els animistes que, de fet, l’univers és essencialment un indret mort, insensible.

Potser no vols que el teu accés a un major poder creatiu depengui d’acceptar la proposta que fins i tot els electrons poden sentir. D’acord, entesos – no insistiré. Aquí al menys hi ha un lloc on la força no és la causa del comportament. A més, la física moderna presenta un segon repte, tal vegada inclús més sever, a la Història de la Separació: l’ensorrament de la distinció bàsica jo/altre.

Estem acostumats a un univers en què l’existència té lloc amb el teló de fons d’un sistema de coordenades cartesià i objectiu d’espai i temps. Si existeix quelcom, ocupa un punt X, Y, Z en el temps T, i aquesta existència és independent de tu, de mi o de qualsevol ésser a l’univers. Inclús coneixent la paradoxa quàntica de les mesures o l’entrellaçament, l’assumpció de l’objectivitat està tan profundament entreteixida a les nostres percepcions que negar-ho fa riure. Imagina’t que vas a dormir abans que surtin els resultats de les eleccions. Et lleves el matí següent. Qui ha guanyat? Potser encara no ho saps, però no negaries que ja s’ha decidit, que hi ha un fet de la qüestió que existeix independentment del teu coneixement. O imagina’t que estàs investigant un accident de trànsit. Cada part implicada de l’accident té una versió diferent del succeït. Negaries que hi ha una realitat independent de les seves històries, que consisteixi en el que “realment va succeir”?  

No em prestaria pas a totes aquestes reflexions ontològiques, si no fos pel fet (el fet!) que l’antiga i desencertada Història de l’Ésser, el jo separat abandonat en un univers extern i objectiu, és una recepta de impotència i desesperació. Separats del món, res del que fem pot importar gaire. A l’enorme i descoordinada melé de jos separats i forces impersonals que conformen l’univers, la nostra capacitat per a canviar el curs dels esdeveniments depèn de la quantitat de força que puguem reunir (o inspirar, tan debò els altres escoltessin. I estant separats de nosaltres, les seves eleccions estan fora del nostre control – a menys que les fem escoltar. Ja hi tornem amb la força). En particular, aquesta història devalua la major part dels petits actes personals de servei que experimentem, a nivell emocional, com a importants i que caracteritzen la mena de món en què voldríem viure.

Per exemple, en el món de la separació, si vols canviar el món, aturar l’escalfament global o salvar les tortugues marines, seria una pèrdua de temps fer de voluntari en un hospici, rescatar un gosset perdut o donar menjar a una persona sense sostre. Aquella dona gran morirà igualment. Què importa que la seva mort sigui una mica més còmode? Potser hauries d’haver passat aquelles hores educant els joves per imbuir-los amb consciència ecològica.

Basar les nostres decisions en els efectes calculables i mesurables és de per sí part de la Història de la Separació. Potser ho anomenem instrumentalisme, el qual es basa en la creença que el nostre coneixement de la causalitat és complet – que podem saber amb raonable certesa quins en seran tots els seus efectes. Però aquesta certesa és cada cop més injustificada. La ciència ho preservà durant un temps relegant la indeterminació quàntica al microcosmos, ignorant el ple significat de la dinàmica no-lineal amb el seu ordre sorgit del caos i denegant qualsevol fenomen que revelés un univers intel·ligent i interconnectat; però sostenir aquesta estructura avui cada cop resulta més difícil.

Tot i que l’efecte pretès sigui quelcom noble, la mentalitat instrumentalista ens aliena d’altres fonts de coneixement i orientació que només poden tenir sentit dins una Història diferent del Jo i el Món. I pot desembocar en resultats monstruosos. Qui sap a qui o què hem de sacrificar per “la causa”?

Orwell plantejà aquesta qüestió a 1984 quan O’Brien, l’oficial del Partit, fa veure que contracta Winston per la Cofraria revolucionària que aspira a enderrocar el Partit:

“Esteu preparats per a donar les vostres vides?”

“Sí.”

“Esteu preparats per assassinar?”

“Sí.”

“Per cometre actes de sabotatge que puguin causar la mort de centenars de persones innocents?”

“Sí.”

“A traïr el vostre país a poders estrangers?”

“Sí.”

“Esteu preparats per enganyar, falsificar, fer xantatge, corrompre les ments dels infants, distribuir drogues que creen dependència, fomentar la prostitució, propagar malalties venèries – fer qualsevol cosa que tingui possibilitats de causar desmoralització i debilitar el poder del Partit?”

“Sí.”

“Si, per exemple, beneficiés d’alguna manera els nostres interessos tirar àcid sulfúric al rostre d’un infant – estaríeu disposats a fer-ho?”

“Sí.”

Winston, com es mostra, no és gens diferent del Partit a l’hora de marcar-se un objectiu abstracte i inassolible per davant de qualsevol mitjà. És significatiu que la Cofraria és falsa, és una fabricació del Partit; és el Partit. De la mateixa manera, tal vegada només de forma més subtil, el defensor social o mediambiental que sacrifica valors humans per la causa no és en absolut un revolucionari autèntic, ans al contrari: un pilar del sistema. Veiem un cop i altre, al sí d’organitzacions mediambientals, al sí de formacions polítiques d’esquerra, el mateix abús als subordinats, les mateixes preses de poder, les mateixes rivalitats egoiques que veiem arreu. Si aquestes es recreen a les nostres organitzacions, com podem esperar que no es recreïn al món que creem, en cas de sortir vencedors?

Algunes formacions, en reconèixer això, dediquen molt del seu temps als processos grupals per fi d’implementar els objectius igualitaris a les seves pròpies organitzacions, inclusius que aspiren a aportar a la societat. El perill és que la formació esdevingui una finalitat en sí mateixa i no aconsegueixi assolir objectius externs. Moltes formacions Occupy han experimentat aquesta tendència. Tanmateix, aquests esforços per a crear nous principis d’organització i consens signifiquen un enteniment creixent de la unitat d’allò intern i allò extern. No només es tracta de demostrar la virtut de cadascú essent igualitari o inclusiu. Sinó es tracta de que el qui som i el com ens relacionem afecta a allò que creem.

Notes al peu:

5. Exposo algunes bases científiques d’aquestes  reivindicacions, amb àmplies referències, al Capítol 7 de The Ascent of Humanity. Una font excel·lent a càrrec d’un eminent biòleg és Evolution: A View from the 21st Century (Upper Saddle River, NJ: FT Press, 2011), James Shapiro.

6. A les pàgines següents no pretendré establir una posició filosòfica alternativa sobre la naturalesa de la realitat. Només vull destacar que la nostra creença per defecte és desencertada: que és part integrant de la Història de la Separació. Donat que aquesta Història s’infiltra fins al nostre propi llenguatge, potser sigui impossible desfer-la des del llenguatge. Fixa’t en l’última frase: “...potser sigui impossible...” Ho veus, estic implicant que existeix un fet extern de l’assumpte. Inclús paraules com “real”, “realitat” i “és” codifiquen una realitat objectiva. Dir que “no hi ha una realitat objectiva” ja pressuposa que n’hi ha una (perquè, en quina realitat existeix o no existeix una realitat objectiva).

7. George Orwell, Mil nou-cents vuitanta-quatre, p.153.

 

Capítol 6 - La força / Capítol 8 - El clima

Catalán