El món més preciós que els nostres cors saben que és possible - Capítol 9: La desesperació

×

Error message

  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_required has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_optional has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).

Capítol 9: La desesperació

 

Mentre molta gent entén que la solució al canvi climàtic implica quelcom més que una elecció dissociada de tecnologies alternatives, pocs dirien que aquells que dediquen la seva vida a la igualtat de matrimoni pels homosexuals, la compassió pels sensesostre o l’atenció als autistes, fan quelcom fonamental per a la supervivència de la nostra espècie. Però això només és perquè el nostre enteniment de l’interésser encara és superficial. M’agradaria suggerir que qualsevol cosa que violi o trastoqui la Història de la Separació curarà qualsevol i tota conseqüència d’aquella història. Això inclou fins els actes més diminuts, invisibles, que la nostra ment racional incrustada a la lògica de la Separació ens diu que no són determinants de cap manera. Inclou la mena d’actes que queden relegats al marge a mans de les grans croades per a salvar el món.

Recentment vaig parlar amb Kalle Lasn, fundador de la revista radical Adbusters i un home que ha dedicat tota la seva vida a promocionar i practicar un activisme pràctic. Em va dir que porta un temps sense dedicar-se massa a la política ni a la revista perquè està cuidant la seva sogra de noranta-cinc anys. Va dir “cuidar-la em resulta infinitament més important que tota l’altra feina junta.”

Kalle va estar d’acord amb mi quan vaig dir: “La nostra visió del món ha d’encabir la veritat i importància d’això.” Estimat/da lector/a, pots aprovar una realitat en què salvar el planeta requereix negligir la nostra sogra de noranta-cinc anys? Hi ha d’haver un lloc dins el nostre enteniment de com l’univers treballa a favor actes de servei íntims, no calculats que conformen una part tan bonica de la nostra humanitat.

Cal que en Kalle confiï en la seva sensació que cuidant aquesta dona gran està fent quelcom amb significat?

No saps dins de les teves entranyes que qualsevol sistema de creences que negui aquell significat ha de ser part del problema?

Pots suportar viure en un món en què no importa el que fa ell?

L’única manera de seguir duent a terme les activitats que fan funcionar la màquina devoradora del món és sufocant aquest sentiment de significat. Ens armem de valor per a fer allò que ens dicta un raonament abstracte en pro de la practicitat. De vegades, aquesta “practicitat” significa “allò que ajudarà a sanar l’ecosistema, portarà la justícia social i possibilitarà la supervivència de la nostra espècie”, però per la majoria de la gent, normalment, la practicitat implica diners o altres mitjans de seguretat i confort. I és que els diners, en el nostre sistema actual, venen per mitjà de la nostra participació en la conversió de la natura en productes, comunitats en mercats, ciutadans en consumidors i relacions en serveis. Si el teu cor no sent totes aquestes coses, veuràs que la practicitat sovint contradiu les impulsos del cor.

El problema va molt més enllà d’una visió egoista del que és pràctic. Arriba fins l’enteniment de la causa i efecte el qual és subjacent a aquesta visió. Els impulsos del cor potser no només contradiguin els dictats dels diners, sinó que contradiuen la lògica instrumentalista en el seu conjunt.

Això no vol dir que haguem d’ignorar la lògica de la ment quan tractem de realitzar canvis pràctics al món, ni tampoc que haguem d’abandonar la tecnologia, la literatura o qualsevol dels altres fruits del nostre viatge mil·lenari de la Separació. Les eines de control, l’aplicació de la força i la raó segurament tenen el seu lloc. La humanitat no és l’excepció de la natura: com amb totes les espècies, els nostres dons poden contribuir de manera única al benestar i desenvolupament del tot. Però encara cal que els emprem en aquest sentit; enlloc d’això, els hem utilitzat per dominar i conquerir, debilitant la salut de Gaia i tots els seus éssers i, per conseqüent, debilitant-nos també a nosaltres mateixos. Ara tenim l’oportunitat de fer que els dons singulars de l’ésser humà passin de ser eines de domini a eines de servei.

Concretament, quan són apropiats els mètodes de “practicitat”? Senzillament són apropiats quan sabem fer-ne quelcom dins el nostre enteniment actual de la causalitat. Si se t’incendien els fogons i tens un extintor, evidentment fas servir l’extintor. No ho ignores i pregues per un miracle.

Per la mateixa regla de tres però, si la teva casa està sent devorada per les flames i tot el que tens és un extintor ridícul que saps que és del tot insuficient per abordar la tasca, no l’onejaràs davant de les flames amb un posat heroic.

Aquesta situació és una bona descripció del tràngol actual. Sí, és veritat, la nostra casa està en flames. El que diuen els alarmistes mediambientals és cert. No empro “alarmista” com a terme depreciatiu. En tot cas, la situació és pitjor del que (tement l’etiqueta alarmista) se’ns diu públicament. Però què hi hauríem de fer? O, anant al gra, què hi hauries de fer tu? Què és, d’acord amb les nocions convencionals de causalitat que quasi tothom ha interioritzat profundament dins la societat moderna, el que pots fer que sigui pràctic? Res. Per tant, hem d’aprendre a seguir un altre tipus d’orientació, una que condueixi a un àmbit més ampli d’allò possible.

Potser pensis que és perillós sembrar desesperació, per més que el que dic és veritat. Però la desesperació és present tant si la sembro com si no. Cada activista a qui he preguntat confirma que en un moment o altre s’han enfrontat precisament a la desesperació que evoco. Intentem ocultar-la amb raonaments com ara “Clar, no canvia res si ets l’únic que fa canvis, però si tothom ho fa, el món canviarà”. Cert, però està a les teves mans fer que tothom ho faci? No. El que fas importaria si tothom ho fes; per la mateixa regla de tres, donat que tothom no ho està fent, el que tu fas no importa. Jo mai he trobat una escapatòria d’aquesta lògica dins dels seus propis termes. És tan fiable com les seves premisses – el jo separat en un món objectiu. I el que és pitjor: alguns dirien que els nostres esforços individuals per comprar productes de proximitat o reciclar o anar en bici inclús són contraproductius, ja que ens donen una falsa complaença, despotencien actes revolucionaris més efectius i fan possible que els mecanismes més grans de ruïna segueixin lentament la seva marxa.

Crec que és millor no ocultar la desesperació, perquè l’esperança real resideix a l’altra banda. La desesperació és part del territori que cal que travessem. Fins que no arribem a l’altra banda, la desesperació pesa sobre els nostres cors mentre seguim batallant sense acabar de creure’ns mai que el que fem serveix de gaire. Finalment, per més alta que tinguem la moral, els nostres esforços claudiquen, la nostra energia decau i ens rendim. Potser durant un temps, la vanitat personal pot fer-nos continuar sostenint una imatge pròpia de ser ètics, conscients i “part de la solució”. Però aquesta motivació no és prou profunda per a portar-nos cap al coratge, compromís i fe que necessitem.

L’optimisme veritable prové d’haver travessat el territori de la desesperació i haver-ne pres la seva mesura. No ignora la magnitud de la crisi ni és aliè a les forces que obstaculitzen el camí de la sanació. A vegades hi ha gent a les xerrades que em planten cara per a educar-me sobre l’elit del poder i la seva màquina propagandística, el seu control sobre les finances i la política o inclús les seves tecnologies de control mental, imaginant que no estic al cas o que ignoro deliberadament el funcionament del nostre sistema. O bé parlen de l’apatia de les masses, l’avarícia i la ignorància de la gent que no ho entén i la improbabilitat de que canviïn mai. Tot això forma part del territori de la desesperació, cosa amb què estic familiaritzat íntimament. No és que fugi de la crua realitat perquè no la puc suportar. L’optimisme resideix a l’altra cara i l’esperança n’és el seu missatger.

En els seus propis termes, la lògica de la desesperació és inexpugnable. Tanmateix, abasta més que no tan sols la falta d’esperança de l’estat del planeta; està entrellaçada en el nostre mite definidor, el qual ens llença cap a un univers aliè de força i massa. És aquest mite que ens deixa sols a l’univers i alhora impotents per a canviar-lo (o per a no canviar-lo en absolut, donat que aquelles mateixes forces també determinen les nostres accions). Tal vegada és per això que l’energia emocional darrere de l’argument a favor de la desesperança que tot just he descrit és idèntica a la que trobem darrere del rebuig als paradigmes científics alternatius. Els lectors d’obres anteriors meves m’hauran d’excusar per tornar a citar aquest passatge d’ A Free Man’s Worship de Bertrand Russell, una de les ments més brillants de l’era moderna:

Que l’home és producte de causes que no tenien prevista la fi que estaven assolint; que el seu origen, el seu creixement, les seves esperances i les seves pors, els seus amors i les seves creences, no són més que el resultat de col·locacions accidentals d’àtoms; que no hi ha foc, ni heroisme, ni intensitat de pensament i sentiment que pugui preservar una vida individual més enllà de la tomba; que tots els treballs dels segles, tota la devoció, tota la inspiració, tota la lluentor de migdia del geni humà estan destinades a l’extinció en la vasta mort del sistema solar i que tot el temple de fites de l’home inevitablement s’hauran d’enterrar sota les runes d’un univers en ruïnes – totes aquestes coses, si bé no són del tot indiscutibles,  són quasi tan certes que cap filosofia que les rebutgi pot esperar mantenir-se dempeus. D’ara endavant només dins de la bastida d’aquestes veritats, només sobre el fonament ferm d’una desesperació inflexible es possible construir l’habitatge de l’ànima de manera segura.

Com he insinuat, la història en què Russell basa les seves conclusions ja no és tan certa. Una filosofia que les rebutja segur que pot tenir l’esperança de mantenir-se dempeus – sobre el fonament de la interconnexió i la indeterminació, la tendència de sistemes no-linears cap a l’organització espontània i autopoiesi; el de la capacitat d’organismes i entorns per reestructurar deliberadament l’ADN; i el de la proliferació d’anomalies científiques que prometen l’arribada de futurs canvis de paradigma. Sense pretensió de fer una proclama filosòfica rigorosa, observo que totes aquestes revolucions científiques es presten, com a mínim metafòricament, a una Història del Món molt diferent.

 

Capítol 8: El clima / Capítol 10: L'esperança

Catalan