El món més preciós que els nostres cors saben que és possible - Capítol 10: L'esperança

×

Error message

  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_required has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_optional has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).

 

Capítol 10: L’esperança

 

Un altre món no només és possible, sinó que està en camí. Quan fa un dia tranquil, el puc sentir respirar.

—Arundhati Roy

Entre certs professors l’esperança té mala fama avui en dia. Per una banda, sembla suggerir pensaments il·lusoris que ens distreuen d’una valoració sòbria de la realitat i fomenta expectatives poc realistes. Com va dir Nietzsche, “l’esperança és el pitjor dels dimonis ja que perllonga els turments de l’home”. Mentrestant, en el llenguatge de “l’espiritualitat”, l’esperança implica un rebuig del moment present o potser una taca de dubte que erosiona el poder creatiu de les intencions d’un mateix. Però millor que no ens afanyem a desestimar aquest element primal de la psique humana. Què ens diu l’esperança, “sortint eternament”, com fa sovint, a semblança d’una flor al costat dels camins desolats de la desesperació?

És cert que la gent sovint espera coses absurdes que sí que bloquegen l’experiència de la veritat present i la habilitat de respondre-hi sàviament: la dona malalta que espera que el bony al seu pit senzillament marxarà ignorant-lo; el nen que espera que el papa i la mama tornaran a ajuntar-se; la nostra societat que espera que els científics trobaran una solució al canvi climàtic. S’expressi com s’expressi, l’energia emocional sota l’esperança és la de “tot anirà bé”. En part és veritat – no perquè no s’hagin de consumar les nostres pitjors temors, sinó perquè ens hi reconciliarem quan ho facin. La dona estarà bé, no perquè ignori el bony, sinó perquè el reconeix i se’l fa tractar, o potser perquè perd el pit i experimenta un amor i acceptació de sí mateixa que van més enllà de la seva aparença, o potser pel que succeeix en el procés de morir. De la mateixa manera, els científics ja han trobat moltes solucions al canvi climàtic, moltes solucions. Estan just davant dels nostres nassos: conservació, permacultura, energia renovable, viure de manera senzilla, bicicletes, manufactura sense residus i així successivament. Però és només quan el canvi climàtic ens colpeja seriosament que tenim possibilitats d’implementar aquestes solucions a una escala significativa. L’esperança ens mostra una destinació, però hi ha un territori vast, un territori de desesperança, que existeix entre ella i nosaltres.

En la més fosca desesperació resideix dins nostre una espurna inextingible, a punt per a convertir-se en flames a la mínima aparició de bones notícies. Per més atractiu que sigui el cinisme, dins nostre hi viu un idealisme d’infància que sempre està a punt per creure, sempre està a punt per contemplar noves possibilitats amb ulls frescos, que sobreviu malgrat infinites decepcions. Inclús en els moments més foscos de resignació a allò conegut de sempre, la nostra participació sempre hi ha sigut a mitges, ja que part de la nostra energia buscava quelcom fora del món tal i com l’havíem conegut.

Des de la lògica de la història antiga, l’esperança és una mentida, una al·lucinació de quelcom impossible. Però prové d’un idealisme innat, el coneixement del nostre cor d’un món més preciós. Les creences que ens diuen que un món més preciós és impossible xoquen amb el cor que ens diu que sí que és possible. És només quan la bastida d’aquestes creences s’ensorra que l’esperança no necessita vestir-se de l’absurd. Una nova Història del Món proporciona una expressió pràctica al coneixement del cor que anomenem esperança; llavors esdevé optimisme autèntic. La nostra esperança no raonable ens està assenyalant quelcom veritable. És per això que ho anomeno un missatger.

Aquesta nova història, donat que encarna un enteniment diferent de la realitat i la causalitat, també transforma l’enteniment d’allò pràctic. Des de la Història de l’Interésser, el coneixement del cor del fet que és important cuidar la sogra de noranta-cinc anys, ja no xoca amb la raó de la ment. Els termes de la raó han canviat. El cor i la raó ja no tenen perquè estar enfrontats. El seu apropament és part de la tendència creixent de reunió que representa la curació del nostre món, abraçant la reunió de l’esperit i la matèria, la disciplina i el desig, el cos i l’ànima, els diners i el do, la natura i la tecnologia, l’home i la dona, allò domèstic i allò salvatge, el treballar i el jugar, i la vida i l’art. Cadascun d’ells, com comprendrem, crea i conté l’altre. Ja no viurem en la il·lusió que estan separats.

Potser molts dels meus lectors encara tinguin molt de territori de desesperació per recórrer abans que puguin arrelar-se per complet a la nova història. Jo sé que estic en aquest punt. Tot i així, mentre emergim d’aquest territori a batzegades, guanyem la fe i el coratge per a fer el que la història antiga ens deia que era inútil. Aquest enteniment es alliberador. Hi ha tanta gent que esclafa l’expressió dels seus dons pensant que n’han de fer quelcom gran. Les accions d’un mateix no són suficients – s’ha d’escriure un llibre que arribi a milions de persones. Amb quina rapidesa això esdevé una competició per veure quines idees tenen més ressò. De quina manera invalida les petites, precioses aspiracions del gruix de la humanitat; invalida, paradoxalment, aquelles mateixes coses que cal que comencem a fer en massa per a sostenir un planeta habitable. La gent jove em pregunta una i altra vegada coses com “De veritat que vull dedicar-me a la permacultura – és el que estimo – però és que no tinc la responsabilitat de fer quelcom més gran que això?” Jo contesto que aquesta elecció només és petita a ulls de la separació. Des de la perspectiva de l’Interésser, la teva elecció no és més ni menys important que qualsevol de les que pren Barack Obama.

La lògica de la Separació ens atrapa en una paradoxa. El món només pot canviar si milions de persones fan eleccions diferents a les seves vides, però individualment, cap d’aquestes eleccions són significatives. Les coses significatives no provoquen cap canvi significatiu. I si ho faig jo però no ho fa ningú més? Realment sembla que ningú més ho està fent. Per què fer-ho jo?

En realitat no suggereixo que tots fem aquests petits actes perquè canviaran el món d’una manera misteriosa (tot i que ho faran). El que suggereixo, més aviat, és que ens orientem més per d’on provenen les nostres eleccions que no pas per cap a on van. La nova història valida i clarifica les nostres eleccions, però la motivació prové d’un altre lloc. Al capdavall, com podem saber realment quines seran les conseqüències dels nostres actes? La teoria de la complexitat ens ensenya que en una zona caòtica entre dos pols d’atracció, unes pertorbacions diminutes poden tenir efectes enormes, imprevisibles. Avui ens trobem en un lloc d’aquesta mena. La nostra civilització s’està aproximant a una fase de transició. Qui pot predir els efectes dels nostres actes? Un agent de policia dóna unes botes a un sensesostre descalç, un acte invisible d’amabilitat. Com podia saber que algú l’estava fotografiant i que el seu acte despertaria l’amabilitat de milions de persones? Després l’home ven les botes per a comprar drogues i encén el cinisme de milions de persones més. Ja siguin invisibles o no, els actes de gran fe, els actes que provenen d’una actitud d’endins del territori de la reunió envien ones potents a través del teixit de la causalitat. Un dia o altre, potser per mitjà de vies que desconeixem, sortiran a la superfície del món visible.

Quan els meus fills eren petits anaven a un parvulari Montessori. Mai abans o d’ençà he conegut una escola tan vibrant d’amor, rialles i tendresa. Els professors tractaven els infants amb un respecte profund i honest, mai amb condescendència, mai els coaccionaven, mai els manipulaven amb desaprovació o lloança, donant-los així una experiència d’amor incondicional. Aquells dies de parvulari ara no són sinó un record borrós per als nens que d’allà van passar al món dur, degradant de la separació, tot i que al meu cap veig dins seu una petita brillantor daurada, i dins d’aquesta brillantor hi veig una llavor. És la llavor d’amor incondicional i respecte que van rebre els meus fills allà, que espera el moment per germinar i aflorar per a que ells donin la mateixa fruita que havien rebut a totes les persones amb qui tenen tracte. Potser amb un any o dos de parvulari no n’hi hagi prou per a sobreposar-se a l’aparell brutal de separació que governa la infantesa moderna, però qui sap quan i com podria aflorar? Qui sap quins efectes tindrà? Estar en un santuari d’amor i respecte cada dia durant un o dos anys en una etapa tan formativa de la vida, marca una persona amb una tendència a la compassió, seguretat, autoestima i respecte per un mateix. Qui sap com aquesta empremta alterarà les eleccions del nen més endavant a la vida? Qui sap com aquestes eleccions canviaran el món? 

 

Capítol 9: La desesperació / Capítol 11: Morfogènesi

Catalan