Capítol 11: La morfogènesi
A vegades quan em trobo a pioners en un cert àmbit de cultura alternativa tinc la sensació que encara que estiguin duent a terme la seva feina a petita escala, potser en un petit ecopoble, una presó aïllada, una comunitat en una zona de guerra o zona de delinqüència, fan aquella feina en nom de tots nosaltres i que els canvis que ells s’apliquen en sí mateixos creen una mena de plantilla que podem seguir la resta de nosaltres i fer en poc temps el que ells van trigar en dècades d’esforç i aprenentatge. Quan veig, per exemple, com la meva amiga R, davant de probabilitats quasi inexistents, ha pogut sanar-se de ser abusada quan era una nena, penso “si ella es pot sanar, vol dir que milions com ella també ho poden aconseguir; la seva sanació aplana el camí per a ells.”
A vegades fins i tot ho porto un pas més enllà. Una vegada en un retir d’homes, un dels participants ens va mostrar cicatrius de cremades al seu penis, el resultat de cremades de cigarret infligides pel pare de la seva família d’acollida per a castigar-lo quan tenia cinc anys. Aquell home estava travessant un procés intens d'alliberament i perdó. En un instant, vaig percebre que la seva raó per ser aquí a la Terra era la de rebre i sanar la seva ferida com a acte de servei d’aquells que canvien el món per a tots nosaltres. Li vaig dir, “J., si en aquesta vida no aconsegueixes una altra cosa que no sigui superar això, hauràs prestat un gran servei al món”. La veritat d’allò era palpable a tots els presents.
La ment racional, banyada en la Separació, dubta que la seva sanació realment tingui un impacte. Ens diu que aquesta sanació només podria tenir un efecte més enllà de la influència directa d’aquell home si es fes pública d’alguna manera, per exemple, convertida en una història motivacional. No nego el poder de les històries. Potser la sanació d’en J. ja estigui tenint un efecte pel simple fet que jo l’estic explicant en aquest instant. No obstant, el relat és només un dels possibles vectors de manifestació d’un fenomen més general. Una de les maneres que el teu projecte, la teva sanació personal o la teva invenció social pugui canviar el món, és mitjançant el relat. Inclús si ningú no se n’assabenta mai, inclús si és invisible a tot ésser humà a la Terra, no tindrà pas un efecte menor.
El principi que estic invocant aquí s’anomena “ressonància mòrfica”, un terme encunyat pel biòleg Rupert Sheldrake. Sosté que una propietat bàsica de la natura és que les formes i els patrons són contagiosos: el fet que una cosa hagi succeït en algun lloc, indueix a que succeeixi en qualsevol altre lloc. Un dels exemples favorits d’en Sheldrake són certes substàncies com la turanosa i el xilitol, que eren líquids de tota la vida durant molts anys fins que de sobte, a tot el món, començaren a cristal·litzar. Els químics a vegades es passen anys intentant fer formes cristal·lines d’una substància; un cop ho aconsegueixen, resulta fàcil replicar-ho, com si la substància hagués après a fer-ho.
Sheldrake tracta la possibilitat que aquest fenomen es pugui explicar per mitjà de “partícules de llavor” – petits trossos de cristall emportats pel vent o transportats a la barba d’un químic de visita, els quals aconsegueixen penetrar en una solució supersaturada i inicien la cristal·lització. Així doncs, diu ell, sotmetem a proba la teoria de la ressonància mòrfica posant en quarantena una mostra en un laboratori amb el pols filtrat. Si els cristalls s’hi seguissin formant fàcilment, diu ell, es demostraria la teoria de la ressonància mòrfica.
Estic d’acord amb en Sheldrake que algunes característiques del misteri de la cristal·lització desafien l’explicació de les partícules de llavor, i que el seu experiment ho refutaria. No estic d’acord, tanmateix, que l’explicació de les partícules de llavor invalidi l’explicació del camp mòrfic. Més aviat al contrari: el principi general de la ressonància mòrfica és vàlid tant si el vector de la seva transmissió és pols cristal·lí o no. Si l’experiment de la quarantena funciona, es podria exigir que es protegís també de les ones electromagnètiques, donat que la “llavor” podria ser una vibració electromagnètica. I pot ser que hi hagi influències que ni tan sols coneixem. En Sheldrake sembla voler separar la ressonància mòrfica de qualsevol tipus de causalitat directa, però què succeeix si totes aquestes influències causals no són alternatives a una inducció del camp mòrfic, sinó exemples de com opera el camp? Aquí tenim l’oportunitat d’expandir l’àmbit de la matèria per a incloure-hi les propietats de l’esperit, més que apel·lar a quelcom extramaterial per atorgar intel·ligència a un món material mort.
Pel mateix principi, és molt possible que pel fet que altres persones en sentin parlar, les nostres transformacions personals, relacionals i locals adquireixin un significat global. També podria ser per l’ona expansiva de gent canviada que canvia a altra gent. Ambdós són mecanismes de transmissió de la causa i l’efecte que les nostres ments condicionades per la Separació poden acceptar. El que ens costa d’acceptar, tanmateix, és que l’efecte de les nostres accions no depèn d’aquests mecanismes, els quals són senzillament mitjans per la implementació d’una llei metafísica general. Inclús si ningú no s’assabenta del teu acte de compassió, inclús si l’únic testimoni visible n’és una persona moribunda, l’efecte no és menor que si se’n fa un documental especial.
No estic suggerint que, per això, repudiem els mitjans convencionals per a propagar la nostra feina. Estic advocant per una mena de confiança en el significat de tot el que fem, fins i tot si la nostra visió no pot penetrar en les misterioses i sinuoses sendes per què les nostres accions arriben al món més ampli.
Hi ha una mena de manca de sentit en els actes més preciosos. Els actes que poden canviar el món de manera més profunda són aquells que la ment de la Separació no pot comprendre. Imagina’t que en Kalle Lasn hagués pretès cuidar la seva sogra amb l’objectiu de fer de la seva devoció un gran espectacle públic. Hauria fet pudor a hipocresia. El mateix és aplicable a, posem per cas, projectes de pau o ecopobles que, prematurament, desenvolupen una imatge de sí mateixos com a exemple a seguir. Sisplau, no pensis que “n’has d’escriure un llibre” per a que les teves experiències tinguin un gran efecte.
Pot ser que arribi el llibre, pot ser que arribi el documental sobre el projecte de pau, però normalment primer ha d’haver-hi una latència, un moment de fer quelcom perquè sí, un moment de focalització interna en l’objectiu, no pas en el “meta-” objectiu. La màgia ve d’aquell lloc. Des d’allà flueixen les sincronicitats; no hi ha un sentit de forçar les coses, sinó de participar en un esdeveniment més ampli que sembla tenir la seva pròpia intel·ligència. Apareixes en el lloc correcte, en el moment correcte. Respons a les necessitats pràctiques.
Pots imaginar-te que canviar l’orinal d’una senyora gran pugui canviar el món? Si ho fas per a canviar el món, aquest no ho farà pas. Si ho fas perquè ella necessita que se li canviï l’orinal, llavors sí que pot fer-ho.
Fa molts anys, la Patsy, la meva dona en aquella època, era agent immobiliària. La mare de la seva clienta, la senyora K., era una malalta terminal i vivia en una casa abandonada fora de la ciutat. Un dia la Patsy va anar a la casa per a prendre unes mides i es va trobar a la senyora K. estesa a terra entre la seva pròpia orina i els seus excrements, sense poder-se aixecar. La Patsy es va passar una hora rentant-la i li va donar la sopa d’ou que havia comprat pel seu propi dinar – l’únic aliment nutritiu que havia ingerit la senyora K. en un bon temps, ja que el fill tenia dues feines i vivia a una hora de camí. La senyora K. va morir poc després; un dia després la casa es va ensorrar, com si s’hagués sostingut a base dels hàbits i records de la senyora K.
En aquell moment, la Patsy mai havia imaginat que aquesta resposta bàsica i humana a una dona necessitada canviaria o podria canviar el món. Ni se li va passar pel cap, ni se li hauria d’haver passat pel cap. La seva elecció d’ajudar era una elecció entre la compassió i les exigències pràctiques de la seva apretada agenda. Una part de la seva ment li deia “truca a la policia i ja està, no podràs atendre els teus altres compromisos, això no és la teva responsabilitat, què importa...”. Però d’alguna manera sabia que sí que importava. Hi ha tantes veus que ens pressionen per a oblidar l’amor, oblidar la humanitat, sacrificar el present i allò real pel bé d’allò que sembla més pràctic. Aquí resideix la medicina de la desesperació: evacuant les nostres il·lusions de practicalitat ens reconnectem amb les necessitats presents que tenim més a prop i dóna peu a aquells actes poc pràctics i sense sentit que generen miracles.
El principi de la ressonància mòrfica justifica el nostre sentiment de que aquests actes invisibles sense sentit d’alguna manera són significants. Quin camp mòrfic és induït en confiar en aquests impulsos de compassió? Quin camp mòrfic és induït en donar el millor que pots dels teus dons per a satisfer les necessitats més properes? Imagina’t si els nostres polítics i executius d’empresa estiguessin integrats en aquest camp, actuant des de la compassió més que la calculació, des de la humanitat més que motius instrumentals abstractes.
Sens dubte alguns de vosaltres estareu pensant “l’Eisenstein sembla que pensi que si cadascú es centra en cuidar a la seva àvia i recollir brossa al parc, l’escalfament global, l’imperialisme, el racisme i la resta de problemes catastròfics a què s’enfronta el nostre planeta, s’arreglaran ells sols per art de màgia. Fomenta una passivitat perillosa, una complaença que deixa a la gent imaginant que fan quelcom útil mentre el món està en flames”. Els últims capítols haurien de deixar clar que això no és el que pensa l’Eisenstein, però per assegurar-me’n, permeteu-me abordar aquestes crítiques de cara; al capdavall, no només les he sentit venint d’altres persones sinó també, molt més sovint, venint del meu propi cap.
Primerament, les accions personals, locals o invisibles que he tractat no exclouen altres tipus d’accions com escriure un llibre o organitzar un boicot. De fet, atendre la crida i confiar en el timing d’una cosa fomenta la mateixa disposició envers l’altra. Estic parlant d’un moviment cap a l’interésser a gran escala i d’actuar des d’aquell lloc en cada tipus de situació. L’univers invoca diversos dels nostres dons en moments diferents. Quan la crida és per allò petit i personal, atenguem-la, així podem desenvolupar l’hàbit d’atendre-la per a coses grans i públiques. Parem d’escoltar la lògica de la Separació, que devalua allò petit i personal.
Així com els vectors de ressonància mòrfica poden ser quelcom força mundà, les accions per a crear l’impossible podrien ser, per sí mateixes, força lineals i pràctiques. És la seva orquestració la que es troba més enllà de la nostra capacitat. Molts de nosaltres, pressionats per la urgència de la situació planetària, hem experimentat l’intentar fer grans coses que no han desembocat en res. Escrivim un llibre i ningú el publica. Diem la veritat a crits des dels nostres blogs i ningú ho capta, tret dels ja conversos. Però, a vegades és diferent. Quan, i perquè?
Quan els meus dos fills grans eren joves, durant varis anys jo vaig ser un d’aquells pares que es queden a casa, immers en un món de bolquers i aliments mentre tractava d’escriure el meu primer llibre. Sovint em sentia terriblement frustrat, torturant-me a mi mateix amb pensaments com ara “tinc tantes coses importants per compartir amb el món i estic aquí canviant bolquers i cuinant tot el dia.” Aquests pensaments em distreien del meu do més immediat i em feien menys present amb els meus nens. No entenia que els moments en què m’entregava a la meva situació, deixava d’escriure i m’implicava completament amb els meus fills, tenia en l’univers un efecte tant potent com qualsevol llibre que pogués escriure. No sempre tenim ulls per veure-ho, però tot té el seu efecte càrmic o, com diuen les religions Occidentals, Déu ho veu tot.
Imagina’t a tu mateix al teu llit de mort, contemplant la teva vida. Quins moments et semblaran més preuats? Per quines eleccions et sentiràs més agraït? Per a la Patsy serà haver rentat la senyora K., més que qualsevol immoble que hagi venut. Per a mi serà empènyer en Jimi i en Matthew costa amunt dins dels seus cotxes de joguina, més que qualsevol fita pública de què hagi deixat constància. Al meu llit de mort estaré agraït per cadascuna de les eleccions de connexió, amor i servei.
Pots consentir un univers en què aquestes percepcions del llit de mort siguin equivocades? Pots consentir un univers en què ens hàgim d’armar de valor per a negligir aquestes coses per així poder dedicar-nos de manera més eficient a la tasca de salvar el planeta?
Veus que armar-nos de valor per a anular la nostra humanitat és el que ens ha ficat en tot aquest embolic des d’un principi?
Allò és la història antiga. Quasi ja hem acabat amb la conquesta de nosaltres mateixos, de la mateixa manera que quasi hem acabat amb l’intent de conquerir la natura. Per sort, la nostra entrada al món de l’interésser ja no té perquè estar renyida amb el que la ciència ens explica sobre la naturalesa de la realitat. Podem començar a abraçar nous paradigmes científics que afirmen l’enteniment que l’univers és intel·ligent, que té una intencionalitat i és un tot. Aquests nous paradigmes desperten la ira de la vella guarda precisament perquè afirmen tal enteniment. És per això que aquesta els anomena “no-científics” o “pseudocientífics” – no pas perquè es basin en evidència inferior o pensament incoherent, sinó perquè violen les profundes premisses sense qüestionar que queden codificades per la paraula “científic”.
Siguem realistes. Si tot té consciència, llavors tot el que havíem cregut possible, pràctic i realista és, de llarg, massa limitador. Som a la cúspide de l’avenç de tota una època i estem entrant en contacte amb la ment de la natura. Què podem assolir quan estem en harmonia amb ella? Vull dir “ser realistes” com el contrari del seu significat habitual, que seria ignorar allò immesurable i subjectiu a favor del que pot ser quantificat i controlat. Aquesta mentalitat ha posat moltíssimes capacitats humanes fora d’abast: les tecnologies de la reunió que inclouen molt del que avui anomenem “alternatiu” o “holístic”. Totes elles es basen d’alguna manera o altra en el principi de l’interésser.
La contradicció entre petits actes personals de compassió i passos per a salvar l’entorn és un home de palla, una eina contrapositiva i retòrica construïda pels cínics per donar veu a la seva ferida de impotència. En realitat, l’hàbit d’actuar des de l’amor s’aplicarà de forma natural a totes les nostres relacions, estenent-se paral·lelament al nostre enteniment. Els actes de sanació ecològica i social, mentre siguin seriosos i no secretament dissenyats per a establir una identitat o autoafirmar-se com a bona persona, tenen tan poc sentit com els petits actes personals. No tenen sentit perquè són una gota a l’oceà. Què pot fer una sola persona? Com he dit, la desesperació és ineludible dins la història antiga. L’alternativa, un univers interconnectat i intel·ligent, dóna força a aquests actes, però té un preu per l’activista – dóna força per igual als actes a petita escala que no tenen cap mena de cabuda en el seu paradigma de “salvar el món”. Fa que la seva campanya de conscienciació pel canvi climàtic sigui ni més ni menys important que canviar orinals al centre de malalts terminals. Però insisteixo, de veritat voldries viure en qualsevol altre món?
Un amic em va preguntar fa poc, “si és veritat que vivim en un cruïlla única a la història del planeta, en la qual tots els grans éssers s’han aplegat pel moment crucial del naixement de la humanitat, com és que no veiem els grans avatars i obradors de miracles d’antany?” La meva resposta és que són aquí, però estan treballant entre bastidors. Un d’ells podria ser una infermera, un escombriaire, un mestre de parvulari. No fan res gran o públic, res que, pels nostres ulls, pugui semblar que estiguin obrant els miracles necessaris per a salvar el nostre món. Els nostres ulls ens enganyen. Aquesta gent sostenen el teixit del món. Estant creant l’espai per a que la resta de nosaltres hi entrem. Fer les grans coses públiques és important i requereix tots els nostres dons de coratge i de genialitat, però no requereix ni de bon tros la mateixa fe i solidesa en l’espai de l’interésser que les accions invisibles i humils de persones com aquests mestres de parvulari.
Així doncs, siguin quines siguin les raons per escollir fer grans o petites coses, no deixis que aquelles siguin la creença urgent i poruga segons la qual només les coses grans i públiques tenen possibilitats d’influir les masses i salvar el món. Com descriuré més endavant en aquest llibre, part de la revolució en què estem participant és una revolució en com duem a terme les nostres eleccions. Per a fer allò possible, la manera antiga funciona estupendament. Quan tenim un mapa d’A a B, podem seguir les indicacions i ja està. Ara no és aquest moment. Els resultats calculables no són suficients. Necessitem miracles. Hem albirat una part de la nostra destinació, la destinació que prediu l’esperança, però no tenim idea de com arribar-hi. Recorrem un camí invisible sense mapa i no podem saber a on portarà cada trencall.
Tant de bo pogués dir que la nova història proporciona un mapa, però no en té. Pot, tanmateix, treure la boira desorientadora d’hàbits i creences, restes d’antics paradigmes, que deixen ocult el nostre sistema intern de guia. Els principis de l’interésser no ofereixen, per sí mateixos, una fórmula de presa de decisions. Inclús acceptant que “jo i el món som un”, no podràs distingir si beneficia més a tots els éssers vius que et quedis a casa i redueixis les teves emissions de carboni o si agafes al cotxe per anar a la manifestació contra el fràquing. Abordar tal càlcul es basa en la història antiga, que pretén quantificar-ho tot per a fer una suma dels efectes de qualsevol acte i prendre les decisions pertinents al respecte. Aquesta manera de prendre decisions només és útil en algunes circumstàncies restringides – particularment, aquelles en què la causa i l’efecte són més o menys lineals. És apropiada per a molts problemes d’enginyeria i decisions financeres. És la mentalitat del consultor de risc que sospesa riscs i beneficis. La nova història és un canvi que implica molt més que revaluar riscos i cercar nous beneficis. No t’ajudarà prendre decisions des de la ment calculadora. Però et proporcionarà un marc lògic en què les nostres decisions preses amb el cor a la mà tenen molt més sentit.
Nota al peu:
9. Aquestes premisses també determinen què es publicable i què no ho és, què supera l’avaluació d’experts fàcilment i què estarà subjecte a un escrutini hostil, i quina investigació rebrà finançament i quina no. Aquestes són algunes de les raons perquè certs fenòmens reals romanen “sense demostrar-se científicament”.