La gran estafa

Un dia al pati del meu col·legi, quan tenia uns set anys, vaig presenciar com un adolescent es ficava amb un altre nen visiblement més petit que ell. Aquest s’hi va tornar i va acabar rebent de valent. No se’m va ocórrer intervenir-hi, m’imagino que no me’n veia capaç; en part, també donava per suposat que acabaria arribant algun adult per a resoldre la situació.

Anys més tard, repassant el segle XX a classe d’història, vaig aprendre que els EUA van entrar a la Segona Guerra Mundial perquè el conflicte bèl·lic havia assolit tals nivells de barbàrie i descontrol que algú hi havia de ficar pau. Després es va fundar l’ONU, una organització internacional de països que perseguia l’objectiu de ‘mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària i garantir la seguretat dels estats (...)’ (Wikipèdia). L’any 1986 – sent nascut el 1985, això ja em quedava molt més a prop – l’Estat espanyol va formalitzar la seva adhesió a la UE. Des dels ulls d’un adolescent, em sentia molt orgullós i afortunat de pertànyer a un país del món on regnava la pau i el benestar. Veia guerres llunyanes pensant que si a Europa no n’hi havia era perquè havíem madurat molt com a civilització. “I si mai passés res, sempre hi són els demés estats per posar ordre entre tots”, em reconfortava a mi mateix.

I així fins l’1 d’octubre de 2017. Tot el que va succeir aquell dia i tot el que ha succeït d’ençà a Catalunya ho ha capgirat tot. En la infinitat de converses a les llars catalanes prèvies al Referèndum sobre la reacció de l’Estat a la celebració de la votació i al possible sí guanyador, molta gent deia allò de “no seran capaços de fer això o allò”. N’estàvem convençuts, i no perquè no els creguéssim capaços de debò, sinó perquè ens trobem al segle XXI, el de la democràcia, pau i solidaritat en la Unió Europea dels 28. És un espai, pensàvem, on els valors esmentats són tan fonamentals que qualsevol vulneració és detectada, condemnada i sancionada immediatament pels seus òrgans de govern.

Vet aquí que durant els darrers mesos l’Estat ha mostrat la seva faceta autoritària amb total impunitat. La Unió Europea ha mirat cap a una altra banda de manera descarada, els màxims mandataris de països com Alemanya, França o Regne Unit s’han limitat a repetir que “és un afer intern” i adiós muy buenas – l’oposició al Congrés dels Diputats no cal ni mencionar-la. Mentrestant, hi ha centenars de càrrecs electes encausats i alguns empresonats per mitjà de procediments judicials flagrantment irregulars; un article de la Constitució (155) aplicat contravenint la mateixa; i, el que és més punyent: una retallada de llibertats i drets civils pròpia de la dictadura franquista.