El món més preciós que els nostres cors saben que és possible - Capítol 13: La realitat

×

Mensaje de error

  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context has a deprecated constructor en require_once() (línea 113 de /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_required has a deprecated constructor en require_once() (línea 113 de /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_optional has a deprecated constructor en require_once() (línea 113 de /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).

Capítol 13: La realitat

 

Com ho fem? Aquest món de miracles, de coses que no podem fer que passin, és un món de regals. Per poder-hi viure hem de desempallegar-nos dels hàbits antics de controlar, mantenir i retenir. Hem d’aprendre a veure el món a través dels ulls del regal. Avui en dia, la majoria de nosaltres vivim simultàniament en dos mons, l’antic i el nou; per tant, experimentem els miracles d’una forma atzarosa. Semblen transgredir les lleis del món físic o social, cosa que és d’esperar, ja que aquestes lleis provenen de les percepcions d’un jo separat.

Malgrat la meva crida a la ingenuïtat, m’agradaria també afegir una nota de precaució, perquè la persecució d’una fantasia impossible sí que és una realitat. Sí que és una realitat, la de la il·lusió que ens distrau de la feina que tenim entre mans. Com podem distingir entre contribuir a una possibilitat real i enganyar-nos a nosaltres mateixos, perseguint un miratge i no una visió? No advoco per una confiança crèdula en qualsevol fantasia que ens sembli reconfortant.

Una plètora d’ensenyances de Nova Era sobre ‘’la creació de la realitat’’ ens diu que per a poder ‘’manifestar’’ quelcom en aquest món hem d’alinear-hi els nostres pensaments i creences, i apareixerà. Ho poso entre cometes de forma sarcàstica, però algunes d’aquestes ensenyances són en realitat bastant sofisticades. A un se li poden acudir moltes situacions en què les creences, en efecte, creen la realitat. Si alguna cosa es pot dir és que les nostres creences i relats contenen uns rols que hem d’assumir per aconseguir qualsevol cosa en aquest món. Per exemple, en absència d’una creença que és possible anar amb monocicle, és improbable que s'hi dediqui el nombre de setmanes necessàries per aprendre a fer-ho. En absència d’una creença que es pugui muntar un festival de música, ningú no farà les coses necessàries per a fer-ho realitat. Només quan es creu en el “ho puc fer” és quan realment es prova de fer. Quan les nostres creences canvien, així mateix ho fan les nostres motivacions i percepcions. Fem coses noves i veiem noves oportunitats.

Més enllà d’aquests vehicles terrenals emprats per a convertir la creença en realitat, trobo que hi ha quelcom que opera d’una forma encara molt més misteriosa. Hi ha una mena de màgia que es produeix quan una persona se sotmet a un canvi profund de la seva visió del món. Els vehicles terrenals que he descrit són potser exemplificacions d’un principi més general. El problema de les ensenyances de Nova Era sobre la creació de realitat o la Llei d’Atracció rau més en l’aplicació que no pas en la metafísica. Hi veig dues dificultats clau. Primer, no és tan fàcil canviar les creences com ens agradaria creure. Generalment, no podem canviar una creença mitjançant un sol acte de voluntat, ja que l’estat de creença és un estat d’ésser. Una creença no és només vapor dins del cap. Si, com jo, heu intentat canviar les vostres ‘’creences limitadores’’ mitjançant afirmacions i coses per l’estil, potser us heu adonat que al repetir ‘’experimento una total abundància econòmica’’ o ‘’La meva vida, en tots els seus aspectes, millora dia a dia’’, una part vostra diu ‘’Sí home. M’ho creuré un cop en vegi els resultats’’. Quan, en efecte, els resultats no arriben, és possible que llencis el programa de creació de realitat al sac de les bajanades de Nova Era. Però en realitat, no has ni demostrat ni desmentit el principi bàsic, ja que l’únic que feies era albergar una creença falsa, o en el millor dels casos, una creença contradictòria. Potser hi havia una part de tu que hi creia, però realment la senties com a vertadera? Realment la veies possible?

Això ens porta a un segon problema: no ens correspon a nosaltres decidir el que és veritat o possible. Algunes ensenyances comencen demanant-nos que creem una visió, però això és un error: la manera adequada de començar és la de rebre una visió. Jo l’anomeno ‘’la visió d’allò que vol néixer’’. Quan no l’hem inventada nosaltres, percebem que té un sentit d’existència propi. Pot ser que ens assaltin els dubtes, però a sota d’aquells dubtes hi haurà una certesa provinent d’haver percebut alguna cosa. Els dubtes sorgeixen de les ferides que he esmentat: la traïció reiterada del nostre idealisme, la destrucció del nostre esperit, els efectes de la lletgesa implacable de la societat industrial. Pensem ‘’i si soc un beneit? I si no em mereixo una benedicció com aquesta? I si la humanitat no s’ho mereix? I si hem perdut la oportunitat? I si quelcom fora del meu control ho espatlla?’’ En efecte, com més bonica sigui la visió (ja sigui per un mateix o pel món), més dolorosos seran els dubtes que sorgeixin. El resplendor d’allò que vol néixer il·lumina les ombres, portant-les a la llum de la consciència per tal que puguin sanar. Suggereixo que ens sensibilitzem amb la diferència entre aquests dubtes i el coneixement secret i sobri de que t’estàs enganyant a tu mateix.   

El primer pas per a la creació del canvi, doncs, és el de rebre una visió que se senti com a vertadera. El segon pas és el de sanar les ferides i dubtes posats de manifest per la visió. Si no fem això, viurem en conflicte amb nosaltres mateixos, promulgant el nou relat i simultàniament l’antic que acompanya les ferides. El tercer pas és el de rendir-se al servei d’allò que vol néixer. Aquest procés no és lineal. Normalment, la visió es va focalitzant a mesura que sanem els dubtes que l’enfosqueixen; això, alhora, ens permet aprofundir molt més en el servei que hi prestem. Una major profunditat en el servei, alhora, porta noves dimensions de la visió que comporten ferides encara més profundes. La senda del servei és una senda cap a la realització personal.

Quan estem al servei de quelcom real, les nostres paraules tenen poder quan en parlem. Els altres també poden sentir aquesta realitat. És per això que certa gent sembla tenir una habilitat màgica per transmutar paraules en la realitat. Quan diuen que passarà això i allò tothom creu que passarà, inclús si la seva consumació depèn de que tothom cregui que passarà.

Estar plenament al servei de quelcom que hom ha experimentat com a real és l’essència del lideratge en una era no-jeràrquica. Un líder és el portador d’una història, algú per a qui l’experiència d’aquella realitat és suficientment profunda com per albergar una creença en nom d’altres. Molts líders d’avui en dia són febles perquè no creuen en el que professen. Com poden doncs inspirar a cap altra persona a creure? No creient-hi ells mateixos, de seguida es rendeixen a la mínima pressió, encantats de conformar-se amb mitges tintes. Si apel·les a l’eliminació total d’armes nuclears sense creure realment que pot passar, et conformaràs amb un tractat limitat de prohibició de proves nuclears. Si el que vols és que hi hagi un cessament a tota tala indiscriminada d’arbres, però no creus que sigui possible, et conformaràs amb un mer alentiment.

Com més profunda sigui la nostra contribució a allò que vol néixer, més capaç serà d’organitzar encontres sincrònics i esdeveniments fortuïts que ens permetin assolir allò que va més enllà de la nostra comprensió de la causa i l’efecte. Podríem dir que la ‘’tecnologia’’ primària de l’Era de la Reunió és el servei. Oferim el nostre temps, energia, habilitats i vides com a regals, fent confiança, desprenent-nos de l’hàbit de cuidar dels nostres propis interessos per sobre de tot. Només llavors podem alinear-nos amb la visió. Des d’aquell alineament, neix una força tremenda. Els nostres jos expandits són molt més poderosos i menys porucs que l’individu discret i separat que, separat del món, només pot manipular-lo a la força i que contempla amb cautela i dubte aquelles increïbles coincidències, les quals es van arrenglerant una rere l’altra quan aquell individu separat es rendeix i es capbussa al servei. Òbviament, ja que aquestes no són coses que sapiguem com ‘’fer’’ succeir, succeeixen com a regals, confirmant el principi universal del regal: al cap i a la fi les accions de donar i rebre sempre acaben trobant un equilibri mutu.

Aquest procés de co-creació del canvi no comença amb fe, sinó amb honestedat. Primer hem d’albirar quelcom que reconeguem com a real. Un tipus d’honestedat és reconèixer els nostres enganys i veure el que tenim davant dels nostres nassos. Això pot ser dolorós. Ha sigut humiliant reconèixer que ‘’realment no creia que allò en què treballàvem fos possible; sempre ho feia per a pertànyer, per a mostrar-me a mi mateix i als altres com algú virtuós, i senzillament per a prevenir-me de la desesperació.’’ Però hi ha una altra aplicació de la honestedat que és més valenta encara: creure en una visió vertadera que contradigui la visió consensuada del que és possible o que val la pena. Es necessita més coratge per creure en el que sabem que és veritat, que no pas creure en el que sabem que és fals. Pel visionari, aquell coneixement és al principi un coneixement solitari, envoltat per un maremàgnum de dubtes tant dins com fora. Confiar en un moment de claredat i impulsar-lo, convertir-lo en creença i actuar malgrat totes les veus que diuen que és de bojos o impossible, no és res trivial. 

Notes al peu:

11. A vegades hi ha gent que explica l’experiència d’haver canviat amb èxit una creença com un acte de voluntat. Això no vol dir que apliquessin una força de voluntat superior per esvair els dubtes i la negativitat, sinó que la creença ja estava a punt per ser canviada. Quan l’estat existencial corresponent a una creença determinada ha arribat a la seva fi, llavors la creença canvia amb només una petita empenta.

 

Capítol 12: La ingenuitat

Catalán