Capítol 12: La ingenuitat
M’encanten aquells que anhelen l’impossible.
—Goethe
Ens endinsem en un territori desconegut en què hem albirat una destinació preciosa però encara no sabem com arribar-hi. És inaccessible d’acord amb el que entenem per causalitat. Han de passar coses que no sabem com fer que passin. Si no “fas” que passin i passen, llavors com passa? Òbviament, passa com a regal. Hauràs notat que les persones molt generoses atrauen més regals. Per tant, si estem posant les nostres vides al servei dels altres, experimentarem més d’aquests fets fortuïts. Aquests són claus per una força creativa més enllà de la concepció antiga de causalitat.
Qualsevol cosa mereixedora de dedicar-hi la vida actualment requereix alguns d’aquests miracles, aquestes coses que no sabem com ni podem fer que succeeixin, que venen com a regals. Per tant, si segueixes la guia del teu cor vers algun d’aquests metes que valen la pena, les teves eleccions semblaran a molts (i a vegades a tu mateix) una mica esbojarrades.
La nostra situació és la següent: veiem l’objectiu però no sabem com arribar-hi. Això és normal amb qualsevol cosa genuïnament nova. Abordar l’intent és, de totes maneres, sempre un acte de coratge, arrogant i humil: arrogant perquè la nostra confiança no té justificació; humil perquè ens posem a nosaltres mateixos a mercè d’allò desconegut. Limitats pel que sabem com fer, només assolim el que hem assolit. Mira el planeta. El que hem assolit no és suficient.
En aquest llibre apel·lo a un tipus de ingenuïtat que, irònicament, és un dels objectes principals de crítica a la meva obra. Potser hauria d’abraçar aquest epítet i inclús apel·lar-hi més. Ser ingenu vol dir confiar en la bondat dels demés quan les proves en són escasses o tenir fe que les coses puguin passar encara que no sàpigues com. De ben segur que la ingenuïtat és una maledicció quan ofusca accions pràctiques, però estic parlant d’una situació on allò pràctic és insuficient. És just aquí on es troba el planeta ara mateix. I és aquí on també es troben moltes persones mentre descobreixen que les coses que saben com aconseguir ja no les volen.
Paradoxalment, el camí per a aconseguir l’impossible consta de molts passos pràctics, cadascun d’ells possible. Molts passos pragmàtics, cadascun dels quals sabem com fer, se sumen a quelcom que no sabíem com fer abans. Sabem com caminar; senzillament no tenim mapa. Així que no estic suggerint que renunciem a allò pràctic, allò factible. I és que allò pràctic no és suficient a menys que es posi al servei d’allò inpràctic.
Pel mateix principi, no podem abandonar les eines, tant materials com cognitives, que han definit l’Era de la Separació. No abandonarem la raó a favor del sentiment, les telecomunicacions a favor de l’abraçada, el llenguatge simbòlic a favor de la cançó, o els diners a favor del regal. En cada cas, tanmateix, una cosa ha ultrapassat el seus confins i ha usurpat l’altra. La nova història conté l’antiga; cercar l’extirpació d’allò antic és per sí mateix una forma de pensar pròpia de la història antiga.
Permet-me compartir unes històries que il·lustren el poder de la ingenuïtat. La Polly Higgins és advocada i autora de Eradicating Ecocide (Erradicant l’ecocidi). Durant els últims cinc anys ha estat treballant per a establir “els drets de la natura” i fer de l’ecocidi el cinquè crim contra la pau reconegut per les Nacions Unides. Al principi de la seva empresa, em va dir que s’havia adonat que els canals convencionals per a intentar esmenar l’Estatut de Roma de les Nacions Unides eren desesperadament lents i complicats. Així, va decidir posar-se en contacte directament amb un alt càrrec que veuria amb bons ulls idees com les seves. Anomenem-lo senyor E. No obstant, hi ha centenars d’activistes i organitzacions que també tenen idees que volen presentar a les Nacions Unides. Com es poden esquivar totes les barreres i mantenir una conversa directa amb ell?
La Polly va resultar ser a Alemanya durant una cimera important sobre el clima a Copenhage a la qual el Sr. E planejava assistir. Aquest anava a agafar un tren especial acompanyat d’altres oficials i havia invitat expressament a periodistes i representants de ONGs. “Tan debò pugues pujar a aquell tren”, va pensar la Polly, “potser tindria una oportunitat de parlar amb ell”. Però no trobava manera de fer-se amb una invitació. Potser podria colar-se al tren? De cap manera. Hi havia cordons policials encerclant-lo per a protegir-lo d’activistes que volien fer precisament allò. Així doncs, la Polly va pujar a un altre tren esperant trobar-se al Sr. E. a Copenhage. El seu itinerari implicava un transbord a un altre tren a Hamburg. En baixar del tren, va preguntar al revisor on era el tren cap a Copenhage. Ell li va assenyalar el tren especial de la ONU. “No, aquest no és el meu tren” va dir, sabent que no la hi deixarien pujar.
El revisor la va ignorar. “Sí, sí, és aquest tren”, va dir amb un fort accent alemany. Ella va protestar unes vegades més sense èxit (“Sí, sí, hi pot pujar”) fins que li va agafar la maleta i la va conduir al tren. Escortada pel funcionari del ferrocarril i lluint la seva vestimenta d’advocada, ningú li va demanar la invitació. Enseguida se li va designar un seient. Va enviar un missatge a una amiga d’una ONG que estava invitat a pujar al tren, “Estic al tren! Vagó número dos”. La seva amiga va respondre invitant-la a pujar al seu vagó, lloc on estava asseguda davant d’un senyor la mar d’interessant. “Li he parlat de tu. Hi ha un seient lliure al costat seu.”
Ja saps qui era. Era el Sr. E.
Aquesta només va ser una d’un llarg compendi de sincronies que han portat a la Polly al Parlament Europeu, L’Haia i moltes altres institucions d’alt nivell i ha donat una gran visibilitat a la Llei de l’Ecocidi. És un exemple perfecte de posar allò pràctic al servei d’allò poc pràctic.
Qualsevol li hagués pogut dir a la Polly que era ingenu pensar que podia traslladar la seva idea a l’agenda de l’ONU quan hi ha tantes organitzacions que, amb molts mes recursos i connexions, no poden. Qualsevol li hagués pogut dir que era ingenu esperar mantenir una conversa amb el Sr. E. quan tants altres activistes són mantinguts a cent metres de distància pel cordó policial. El tipus de casualitats que ella experimenta no és quelcom que es pugui planificar amb antelació. Sovint arriben com a interrupcions del mateix pla inicial. Això no vol dir que no hàgim de planificar de la millor manera que puguem i que no utilitzem els mitjans pràctics que siguin que tenim a disposició, però no hauríem de limitar-nos per allò que podem planificar. No hauríem de limitar les nostres ambicions per allò que sabem com assolir.
La Diane Wilson era una operadora d’una embarcació de gambes a la costa del Golf de Texas. El 1989 va descobrir que Formosa Plastics, una empresa multimilionària, planejava construir un complex gegantí de clorur de polivinil a la zona. Decidida a aturar aquest projecte, del qual ella creia que contaminaria el Golf, Wilson de manera força ingènua hi va llançar una campanya en contra. Conxorxats contra aquesta mare sense estudis de cinc fills hi estaven la cambra de comerç, el govern local, la legislatura, el governador, el Departament Estatal de Protecció Mediambiental i l’Agència Estatunidenca de Protecció Mediambiental. Com s’ho anava a fer? Què tenia ella que la va permetre imposar-se a uns interessos tan poderosos, quan la majoria de nosaltres sembla incapaç de canviar la política més trivial?
En efecte, part de l’explicació és que la Diane Wilson és una dona valenta i tenaç fora del comú que estava disposada a fer el que fos per a assolir el seu objectiu: fer una vaga de fam, per exemple, o encadenar-se a la reixa de l’empresa. Amb el temps també va inspirar moltes altres persones, algunes d’elles amb coneixements del funcionament del sistema, per unir-se a la seva causa. I potser la seva humilitat personal va animar a denunciants a anar-la a buscar. Ella no tenia cap pla – “Mai havia planificat res: només tenia intenció i estava disposada a arriscar-me” – i no va “fer” que aquestes persones li donessin el seu suport mitjançant cap mena de manipulació financera o emocional. Ella no les va pagar per a que la recolzessin, igualant la força financera amb força financera. Aquestes persones, com ella, no tenien res a guanyar, ni tan sols els beneficis socials de ser percebuts com a herois, ja que qualsevol que estigués aliat amb ella estava subjecte a ser ridiculitzat.
Més enllà d’aquests regals, que no són inesperats en el nostre enteniment convencional del món, a la Diane Wilson també la va ajudar al menys una casualitat fortuïta, quan una funcionària de l’EPA (Agència de Protecció del Medi ambient) la va convocar, confonent-la amb una altra Diana, i li va facilitar informació clau que va suposar un avenç. Òbviament, podem desestimar aquest fet com a pura casualitat, però no podríem veure-ho també com un aflorament d’un tipus de causa i efecte diferent de la causalitat basada en la força a què estem acostumats?
Fa uns anys, quan vivia a Taiwan, vaig contreure amistat amb uns joves americans que em van declarar un dia que tenien la intenció de crear un festival de música alternativa a l’aire lliure de tres dies a la punta sud de l’illa. Nosaltres quan teníem uns 25 anys sovint ideàvem, tot fent cerveses, grans plans que oblidàvem l’endemà; la diferència és que aquest esdeveniment va acabar produint-se, tot i que els membres de la banda no tenien diners, només xampurrejaven xinès, i és que només portaven uns mesos al país. “Llogarem autobusos per a transportar a tothom. Llogarem tendes de campanya. Arribarem a un acord amb la policia local, qui sap.” I aleshores la feina dura – i els regals – van començar. Per alguna raó, tothom es creia el que aquests nois deien que es produiria, així que tots hi vam contribuir de bona gana.
Ningú va fer diners d’aquesta aventura; es va fer amb esperit d’ofrena de dalt a baix. Però a banda dels regals d’altres persones atrets per la generositat dels organitzadors, com en el cas de la Diane Wilson, hi va haver varies casualitats que van caure sobre el projecte com a regals. Els organitzadors necessitaven un camió per a transportar material; un dia un dels seus estudiants d’anglès per als negocis va preguntar sense saber de la seva necessitat i aparentment sense venir al cas, “no necessitareu pas un camió per casualitat, oi?”, i els hi va donar el camió. Aquest tipus de coses passaven reiteradament. Hi havia una mena de màgia que envoltava l’esdeveniment. La policia local no van ser un problema – recordo veure’n un d’ells ballant – ja que per alguna raó van veure l’esdeveniment fora de les seves categories habituals (amenaça a la llei i l’ordre, oportunitat per a treure suborns, etc.).
Lector/a, has sigut mai part d’alguna cosa així, on tot sembla fluir, on et trobes en el lloc i el moment oportuns una i altra vegada per a trobar justament la persona adequada? On tot el que necessites apareix, a vegades a l’últim minut, de maneres completament imprevistes? On un poder invisible de fora sembla estar coordinant tot i a tothom?
Com i perquè passa això? Si d’alguna manera poguéssim dominar la tecnologia d’estar en el lloc oportú en el moment oportú, si poguéssim aprendre a navegar pel flux de la sincronia, llavors hauríem accedit a un poder més gran que qualsevol cosa de què és capaç el món de la força
Notes al peu:
10. Explica la seva història en el llibre An Unreasonable Woman (Una dona no raonable).
Capítol 11: La morfogènesi / Capítol 13: La realitat