I tu, hi estàs disposat? (per Eduard Samarra, autor convidat)

×

Error message

  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_required has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).
  • Deprecated function: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ctools_context_optional has a deprecated constructor in require_once() (line 113 of /home/valeriecollins/public_html/robertdelluria.com/sites/all/modules/ctools/ctools.module).

La única posibilidad de sacar a los presos políticos de las cárceles es llenándolas con muchos más presos políticos.

 –Ramon Cotarelo

Volvió a hizarse la bandera española y, a finales de agosto de 1812, Bolívar huyó del país (Venezuela) para dirigirse a la isla caribeña de Curaçao.

 –Andrea Wulf

Opino que, de fet, un individu que viola una llei que la consciència li diu que és injusta, i que accepta de bon grat la pena de presó per despertar la consciència de la comunitat que pateix aquesta injustícia, està mostrant el màxim respecte per la llei.

–Martin Luther King

 

Des de fa uns dies, em volta pel cap una qüestió. No és ni una pregunta retòrica, ni una afirmació categòrica encoberta. Estic disposat a sacrificar la meva vida per la República catalana?

D’octubre ençà s’han sentit moltes veus i reflexions al voltant del fet que amb l’Estat espanyol has d’anar a la guerra. Que de fet això ja és una guerra i que pot durar anys (Bolívar es va exiliar dues vegades abans de començar a alliberar territoris definitivament). Tertulians, articulistes, polítics, activistes i revolucionaris de saló, tots a toro passat, comenten que no ens han deixat defensar la República i que hi va haver paternalisme per part dels nostres polítics. A les guerres s’hi lluita, encara que sigui de forma no-violenta. Ens hi hem de deixar la pell i ningú, ni tan sols la Unió Europea, no ens ajudarà.

Però sospito que molts dels que fan aquesta afirmació no han fet la reflexió profunda que d’ella es requereix. Poc a poc m’he anat adonant que jo no era conscient del que realment significava, a partir d’ara, defensar potencialment la República (de forma no-violenta). No perquè sigui imbècil, sinó perquè l’art de la presa de consciència precisa, a part d’humilitat, de temps. Sovint això és molt més subtil del que sembla. Es pot entendre un concepte racionalment i no sentir-lo; és habitual demanar perdó sense fer l’exercici de posar-se en la pell de l’altre i acabar admetent la pròpia imperfecció. Jo feia temps que sabia que l’Estat espanyol i la Unió Europea eren el que eren, però no havia fet l’exercici d’entendre què significa per a mi, a nivell individual, el defalliment de la democràcia i l’estat de dret. 

Sovint passa també que quan un es queda encallat al món conceptual, sempre hi ha esdeveniments incontrolables que actuen com a catalitzadors del canvi. Per exemple, és més factible que jo reflexioni sobre la meva merda interior després de que vàries relacions de parella se’n vagin a norris. Així doncs, tot i saber-ho conscientment, van anar sent els esdeveniments el que van forçar que surés a la meva consciència una realitat incòmoda, per innegable. Que defensar la República comporta pel cap baix, un parell de riscos ‘menors’: ser tancat a la presó i/o haver d’endeutar-me per fer front a sancions econòmiques. I aquestes dues coses evidentment s’emportarien la meva vida tal i com la concebo: les birres amb els col·legues, el soparet amb la parella, el cap de setmana rural, els viatgets, l’esdevenir algú en el món professional. I perquè no tinc fills...

Després de la revelació, vingué la concatenació. Si jo em sento així, segurament molts també s’hi senten. I si molts s’hi senten i si els polítics són com tu i com jo... resulta que el que ens havien venut sota l’estendard de “llei a llei” i la justificació de que “estàvem preparats per un escenari de negociació i no de repressió extrema”, no era una enganyifa, sinó just allò que volíem creure. Ells, els polítics, se sentien com nosaltres. Volien creure, tant com nosaltres, que es podia fer la revolta d’una forma pacífica i forçar, via Europa, algun tipus de negociació. Volíem creure que podíem tirar això endavant i posar les nostres còmodes vides de primer món sota risc controlat.

De fet, un dels èxits del referèndum de l’1-O rau en la ingenuïtat. Ens ho vèiem a venir però no ens ho acabàvem de creure. Perquè, després de a simbòlica declaració d’independència, hi hagués anat la gent, en massa, a “defensar les institucions” si els haguessin posat llavors els possibles morts sobre la taula? Penses que no hi ha prou presons per a dos milions, però no caus en que podries ser tu un dels primers centenars que omplen aquelles presons abans que col·lapsi el sistema. Deixes anar a la paella familiar que sense morts no hi ha República sense parar-te a pensar com et sentiries si algun d’aquells morts fos un dels comensals. Creus que els polítics et traeixen i passes per alt les enormes (en majúscules) pressions a què estan sotmesos.

Ara és el moment dels CDRs, diuen si no al Twitter, sense adonar-se que la realitat d’aquests, noble com ella sola, va més aviat en la direcció de la clandestinitat. Els CDRs no són la nova ANC, que convoca una societat massivament mobilitzada que va a cavall guanyador; representen en realitat la marginal Esquerra Independentista de tota la vida. Estar disposat a morir per una causa (o almenys patir-ne les conseqüències) és un acte de plena consciència que no es destil.la gaire a la nostra societat egòica.

A hores d’ara tots sabem ja que la cosa no es courà per la via democràtica i política; que l’Estat espanyol s’ha tret la mascareta definitivament. Sabem com aquest ens fa sentir: ens fa supurar, plorar, renegar i tot el que un vulgui, però la seva acció no amenaça directament la nostres necessitats més vitals (almenys no encara). El que no hem integrat del tot és que defensar la República significa tenir present a cada passa que la nostra vida acomodada pot saltar pels aires en qualsevol moment.

Tens por. Tinc por. Tenim por. Els polítics reflecteixen la societat de la que provenen. Sempre. Només el dia que en siguem prou, si en som, els que estiguem disposats a assumir les conseqüències derivades de la defensa de la República, els polítics que tinguem reflectiran allò que la nostra societat transpira. Potser ens ajudi a fer el primer pas entendre que només la República i no pas la ‘justícia’ espanyola ens tornarà aquells que ara no hi són.

 

Foto Luther King: hankeringforhistory.com

Catalan