La culpa és dels polítics (per El Divan de la República)

Va fer un striptease integral davant el jutge Llarena, va abjurar de tot. El seus mateixos companys es van sorprendre. – Ernesto Ekaizer sobre Marta Rovira.

A ver si encima voy a ser yo el culpable de que el Rey pida dinero público para irse de caza. – Pablo Hasel

L’únic que pot fer, Senyoria, és com diré a continuació en la meva declaració, o renunciar al seu càrrec o infligir-me la pena més dura si creu que el sistema i la llei que vostè contribueix a aplicar són bons pel seu poble. No espero que es produeixi aquesta classe de conversió. – Mahatma Gandhi

 

Sé que costa de creure, però des de fa uns dies no puc evitar pensar que hi ha quelcom que ens ha minvat la moral molt més enllà del 155, la repressió, els atacs a les institucions, les acusacions d’adoctrinament, els gossos de presa de la claveguera, les amenaces camorristes, els delictes inventats o el mercadeig electoralista amb la llengua. Ha estat una cosa molt més subliminal.

Com amb els millors contes per nens i per no tan nens, o els discursos i gestos polítics més èpics de la història, allò subliminal toca una fibra que penetra al més profund del nostre ésser. Per exemple, jo tinc molt clar que el que realment pretenia l’executiu de M punto Rajoy amb l’actuació de l’1-O era enviar un missatge subliminal a tota la població: “us vull quietets i obedients.” I tan subliminal: la majoria d’espanyols encara no s’ha assabentat que allò també anava per ells.

Això subliminal del que parlava, que ha anat minvant els ànims de la parròquia independentista, és la sensació de capitulació que transmet l’estratègia de defensa judicial dels imputats. Es fan l’orni emfasitzant la idea de la independència com a simbòlica, acaten les prostituïdes Constitució i lleis espanyoles i imploren el perdó. Això, tot, sense renunciar a la idea de la independència. Llavors arriba la Mireia Boya al Tribunal Suprem, fa una declaració política defensant les seves conviccions independentistes i per greuge comparatiu deslegitima moralment els altres imputats.

Per més empatia que tinguem cap als nostres polítics i per més vives que puguin ser les seves estratègies de defensa, no podem evitar que a nivell subliminal hi hagi com a mínim un parell de coses que ens deixin en fora de joc. Una, és la contradicció que significa pretendre conciliar la marxa cap a la independència amb la renúncia a la via de la unilateralitat, més sabent que qui no renunciarà per res a la unilateralitat del seu Imperio de la Ley és l’estat espanyol. L’altra, és la falta d’unió en l’independentisme, palesa en la divisió i lluites partidistes i plasmada en l’absència d’una estratègia judicial conjunta.

Molts experts ara defensen que els polítics van tenir por que la gent els prengués la iniciativa; que allò de que no volien que ningú prengués mal era una justificació per tapar que no tenien un pla real; que havien subestimat la resposta de l’estat espanyol. Tot una traïció al poble. Té tot el sentit del món, tanmateix, hi ha quelcom dintre meu que intueix que, un cop esgotada la necessària crítica als polítics, s’ha d’anar més enllà atès que el que aquests fan i deixen de fer té una correspondència en cadascun de nosaltres.

Perquè tots sabem que davant l’abisme de la capitulació és natural que ens sobrevingui tot el dolor del fracàs i que quedin a flor de pell les mancances pròpies. Llavors és quan me’n recordo de Jung i del seu arquetip de l’ombra, que per ell era el costat fosc de la nostra personalitat i que veia també com un fenomen col·lectiu. Segons Jung, la incapacitat de reconèixer i enfrontar-nos a la nostra ombra seria el causant dels problemes al món. Ja a títol individual, crec fermament que davant d’un conflicte, hi ha un moment en que, més enllà de tot dolor i desgast, hi pot sorgir un espai del que extreure’n alguna enriquidora lliçó. Si volem refer-nos-en i aixecar la República hem d’integrar les nostres ombres.

Per més dignes que siguem (que ho som), no som perfectes. Aquí és on jo intento entendre l’ombra que projecta la nostra indignació i decepció amb els polítics, per legítimes que siguin. Començo. Ens emprenyem amb ells perquè ens emprenyem també amb nosaltres mateixos; ens sentim indefensos i impotents. La seva espantada reflecteix la nostra pròpia por a la repressió. La seves lluites internes no són més que la representació de l’enorme dificultat que entranya construir un projecte amb gent que pensa molt diferent de nosaltres.

Més ombres: sentim ràbia per haver-nos auto-enganyat, decepció per no assolir les expectatives, desolació de veure que la democràcia no existeix i tristesa al comprovar que hi ha una part important de gent a casa nostra que aprova i inclús celebra els atacs als seus veïns. Ens ve l’angoixa de constatar que res era com havíem pensat i que el que volem, tot i no ser impossible, és molt complicat. I com ja he dit,, tenim una por cerval a la repressió. A mi m’assola doncs un dubte existencial difícil d’assumir: érem uns revolucionaris de sofà? Si tan revolucionaris som que ens sentim dignificats per la Mireia Boya, per què no hi ha una majoria absoluta de la CUP al Parlament?

Fins l’1-O, sabíem perfectament què és i què ha estat Espanya, però ens convenia pensar que ens hi podíem enfrontar d’una altra manera. Davant el canvi d’escenari vàrem divisar la necessitat de canviar d’estratègia: de la negociació a la revolta, de l’acatament a la desobediència i del pacifisme a la no-violència. Que el poble tiri del carro doncs. Però aquest canvi d’estratègia precisa que cadascú de nosaltres vagi més enllà del vilipendi constant als polítics per valorar fins a on estem disposats a arribar.

No és tant que la Mireia Boya faci la República més real o que la CUP sigui impecable, sinó que ella ens recorda,  com el rapers i d’altres joglars empurats, que les revoltes no són cap hobby de cap de setmana. Ens recorden, al cap i a la fi, que la injustícia es lluita a cor obert i no a cap tancat. Les seves posicions, que són incòmodes per la ‘Justícia’ espanyola, també ho són per a nosaltres, perquè ens mostren de forma òbvia que plantar cara a un estat repressiu té un cost personal que el nostre ego de primer món li costa de tolerar. Al mateix temps, les posicions de la resta de la cúpula independentista que ens indignen o ens deceben, en realitat tapen les ombres a què ens hem d’afrontar.

No podem esperar que els polítics es tornin uns revolucionaris si molts de nosaltres tampoc ho som. És aquesta una reflexió crítica que hem de poder fer com a societat, ja que no fer-la ens paralitza. Ara bé, si la fem, el que sigui que vingui després serà molt més efectiu i poderós que tots els llaços, espelmes, protestes i cartells junts, perquè el projecte ressorgirà amb més força i, n’emergiran, d’entre altres coses, polítics compromesos amb ell.

Foto: Galileu davant el Sant Ofici

Català