Politics

“(...) Els veritables practicants de la resistència passiva no han de donar el braç a tòrcer. Els seus es poden denigrar, i s’hauran d’aferrar a la seva fe com una criatura de pit a la mare. Podran malentendre’ls, i s’hauran de conformar a treballar entre tergiversacions. Poder ser sotmesos a terribles incomoditats personals, i ho hauran de patir amb paciència i alegria (...)”

Ens endinsem en un territori desconegut en què hem albirat una destinació preciosa però encara no sabem com arribar-hi. És inaccessible d’acord amb el que entenem per causalitat. Han de passar coses que no sabem com fer que passin. Si no “fas” que passin i passen, llavors com passa?

Un dia al pati del meu col·legi, quan tenia uns set anys, vaig presenciar com un adolescent es ficava amb un altre nen visiblement més petit que ell. Aquest s’hi va tornar i va acabar rebent de valent. No se’m va ocórrer intervenir-hi, m’imagino que no me’n veia capaç; en part, també donava per suposat que acabaria arribant algun adult per a resoldre la situació.

La “ressonància mòrfica”, un terme encunyat pel biòleg Rupert Sheldrake, sosté que una propietat bàsica de la natura és que les formes i els patrons són contagiosos: el fet que una cosa hagi succeït en algun lloc, indueix a que succeeixi en qualsevol altre lloc. Els actes que poden canviar el món de manera més profunda són aquells que la ment de la Separació no pot comprendre.