“(...) Els veritables practicants de la resistència passiva no han de donar el braç a tòrcer. Els seus es poden denigrar, i s’hauran d’aferrar a la seva fe com una criatura de pit a la mare. Podran malentendre’ls, i s’hauran de conformar a treballar entre tergiversacions. Poder ser sotmesos a terribles incomoditats personals, i ho hauran de patir amb paciència i alegria (...)”

Ens endinsem en un territori desconegut en què hem albirat una destinació preciosa però encara no sabem com arribar-hi. És inaccessible d’acord amb el que entenem per causalitat. Han de passar coses que no sabem com fer que passin. Si no “fas” que passin i passen, llavors com passa?

Un dia al pati del meu col·legi, quan tenia uns set anys, vaig presenciar com un adolescent es ficava amb un altre nen visiblement més petit que ell. Aquest s’hi va tornar i va acabar rebent de valent. No se’m va ocórrer intervenir-hi, m’imagino que no me’n veia capaç; en part, també donava per suposat que acabaria arribant algun adult per a resoldre la situació.

La “ressonància mòrfica”, un terme encunyat pel biòleg Rupert Sheldrake, sosté que una propietat bàsica de la natura és que les formes i els patrons són contagiosos: el fet que una cosa hagi succeït en algun lloc, indueix a que succeeixi en qualsevol altre lloc. Els actes que poden canviar el món de manera més profunda són aquells que la ment de la Separació no pot comprendre.

Davant del declivi de la civilització i el seu entorn, és senzill caure en la desesperació. Frases com "facis el que facis, no servirà de res" són contestacions molt recorrents a tot aquell individu o col·lectiu que emprèn qualsevol tipus d'acció per a redreçar la deriva de la humanitat. El problema és no veure més enllà del concepte de "practicitat" de les coses: ja no ens serveix, és obsolet i és urgent un canvi radical de com s'entén.

La nostra concepció d’allò “pràctic” alberga una trampa. “Pràctic” codifica les lleis de la causa i l’efecte que ens ha entregat el món antic i, segons aquelles lleis, res que puguem fer serà suficient per a crear un món més preciós o tan sols millorar gaire la lletjor d’aquest. Les crisis són massa grans, els poders de sempre massa forts i tu ets només un petit individu. Si inclús els més poderosos del nostre sistema, els presidents i consellers delegats, senten estar a la mercè de forces superiors a ells mateixos, limitats pels seus rols i descripcions de treball, nosaltres encara som més impotents.

La humanitat que desitgem, en harmonia amb sí mateixa i el medi ambient, la teixim tots a tots els nivells. Sense excepció.

"En un univers sense intel·ligència o voluntat pròpies, les coses mai “passen perquè sí”, passen només si hi ha una causa darrere i “causa” aquí vol dir força. D’aquest univers n’hem d’extraure coses, controlar-les i projectar-hi els nostres propis dissenys, utilitzant cada cop més força i aplicant-la amb més i més precisió, per a esdevenir, finalment, els senyors y amos cartesians de la natura."

"Oi que és de bojos pensar que jo tinc raó i tots els demés estan equivocats? La cordura és una categoria construïda socialment que serveix pel manteniment de les narratives dominants i les estructures de poder. Si aquest és el cas, és l’hora de tornar-nos bojos tots plegats! És l’hora de violar la realitat consensual."

"Quan era jove la vida semblava tan meravellosa, un miracle, era preciosa, màgica. I tots els ocells als arbres, cantaven amb alegria, joia, ganes de jugar, mentre em miraven. Però després em van enviar a que m’ensenyessin a ser sensat, lògic, responsable i pràctic. I em van mostrar un món en què seria seriós, fred, intel·lectual, cínic."

"Per què sentim dolor quan sabem d’algú que pren mal? Per què, quan llegim sobre la desaparició massiva de barreres coral·lines i veiem els seus esquelets emblanquinats, ens sentim com si ens haguessin colpejat? És perquè literalment ens està passant a nosaltres mateixos, al nostre “jo” ampliat."

Cada metedura de pata de Cristiano es el preludio de un alud de críticas en forma de debates televisivos, artículos de prensa, memes circulando por la red hasta infinitos diálogos entre aficionados. Hoy nos preguntamos porqué disfrutamos tanto machacando a los demás.

Has tingut mai la sensació que la teva feina podria ser inventada? Que el món seguiria girant si no fessis el que fas de 9 a 5? El professor d’Antropologia i autor d’èxit David Graeber ha explorat el fenomen de les feines farsa ("bullshit jobs") – tot empleat hauria de llegir atentament...

En temps de crisi social i ecològica, què podem fer com a persones per a fer un món millor? Llegiu la traducció al català del primer capítol d'una de les grans obres de l'autor Charles Eisenstein.

"Messi está más vago... ¡el tío ya ni corre!" Como es menester en nuestra sociedad cuando no hay información disponible para hacer una valoración sensata de una situación determinada, las personas casi siempre nos decantamos por lo visceral: malpensar y juzgar negativamente. ¿Pero por qué malpensamos? ¿Por qué nos ofende que Messi corra o no corra?