Sobre el fenomen de les feines farsa

La utopia de Keynes

L’any 1930 John Maynard Keynes va predir que vers les darreries del segle la tecnologia ja hauria avançat suficientment com perquè països com Gran Bretanya o els Estats Units assolissin una setmana laboral de 15 hores. Tot fa pensar que tenia raó. En clau tecnològica, en som força capaços. Tanmateix no ha succeït. Al contrari, la tecnologia s’ha fet servir, en tot cas, per a fer-nos treballar més a tots. Per a aquesta finalitat, s’ha hagut de crear feines que fossin, efectivament, inútils. Enormes quantitats de persones, a Europa i als Estats Units en particular, es passen tota la vida laboral duent a terme tasques que secretament pensen que no són necessàries. Els danys morals i espirituals derivats d’aquesta situació són profunds. És una cicatriu que travessa la nostra ànima col·lectiva de dalt a baix. Però pràcticament ningú en parla.

Per què la utopia promesa de Keynes – que encara s’esperava amb il·lusió els anys 60 – mai es va materialitzar? L’explicació estàndard avui és que ell no va comptabilitzar l’enorme augment en el consumisme. Podent escollir entre menys hores i més joguines i plaers, hem optat col·lectivament per la segona opció. Això presenta un bonic conte moral, però si ens aturem a pensar-hi un instant, ens adonem que realment no pot ser veritat. Sí, hem presenciat la creació d’una varietat interminable de noves feines i indústries des dels anys 20, però molt poques tenen a veure amb la producció i distribució de sushi, iPhones o bambes de moda.

L'ascenció del sector dels serveis o de les feines farsa...

Així doncs, quines són exactament aquestes noves feines? Un informe recent que compara l’ocupació als EUA entre el 1910 i el 2000 ens en dóna una idea clara (i apunto que les dades registrades al Regne Unit són quasi idèntiques). Al llarg del segle passat, el nombre de treballadors empleats com a assistents domèstics, a la indústria i en el sector agrícola s’ha ensorrat dràsticament. Alhora, “els professionals, directius, administratius, comercials i de serveis” s’han triplicat, passant “d’un quart a tres quarts del total d’ocupació”. En altres termes, les feines productives, tal i com es preveia, s’han automatitzat (inclús comptant els treballadors industrials de forma global, incloent les masses obreres a l’Índia i la Xina, aquests treballadors encara no representen ni de bon tros un percentatge de població mundial tan elevat com abans).

Ara bé, aquesta reducció dràstica d’hores laborals que havia d’alliberar la població mundial per a que aquesta pogués realitzar els seus propis projectes, plaers, visions i idees, no s’ha produït. Tot el contrari, l’increment espectacular registrat no correspon tant al sector de “serveis” sinó al sector administratiu, incloent la creació de indústries noves de trinca com ara els serveis financers o el telemàrqueting, o bé l’expansió sense precedents de sectors com el dret corporatiu, l’administració acadèmica i sanitària, els recursos humans i les relacions públiques. I això que aquests números ni tan sols reflecteixen totes les persones que duen a terme feines que consisteixen en proporcionar assistència administrativa, tècnica o de seguretat a aquestes indústries, o el que és el mateix, el fotimer d’indústries auxiliars (rentat de gossos, repartiment de pizza les 24 hores) que només existeixen perquè la resta de la població passa tant de temps treballant en totes les altres.

Aquestes són les feines que proposo anomenar “feines farsa”.

...a qui serveix?

És com si algú estigués allà inventant-se feines inútils només per a que no deixem de treballar. I és aquí, precisament, on radica el misteri. En el capitalisme això és justament el que no hauria de passar. D’acord, en els antics estats socialistes ineficients com la Unió Soviètica, on l’ocupació es considerava tant un dret com un deure sagrat, el sistema s’inventava tantes feines com fossin necessàries (és per això que en els grans magatzems soviètics calien tres dependents per a vendre un tros de carn). Però, evidentment, aquesta és la mena de problema que la competència en el mercat hauria de resoldre. Segons la teoria econòmica, almenys, la última cosa que faria una empresa amb ànims de lucre és desembutxacar diners per a contractar treballadors que no necessita. Tot i així, ves a saber perquè, segueix succeint.

Mentre que les corporacions duen a terme reduccions de plantilla despietades, els acomiadaments i acceleracions de productivitat afecten invariablement a la classe de persones que en realitat fan, mouen, arreglen i mantenen les coses; per una estranya alquímia que ningú aconsegueix explicar, el nombre d’administratius assalariats sembla anar en augment malgrat tot, i cada cop més empleats es veuen, de fet, com els treballadors soviètics, treballant oficialment 40 o inclús 50 hores setmanals, però treballant tan sols 15 hores efectives, tal i com va predir Keynes, ja que dediquen la resta del temps a organitzar o assistir a seminaris motivacionals, actualitzar els seus perfils de Facebook o descarregar sèries de televisió.

Clarament, la resposta no és econòmica: és moral i política. La classe dirigent s’ha adonat que una població contenta i productiva amb temps lliure a la seva disposició és un perill mortal (pensa en el que va començar a passar quan això tot just es feia palès en els anys 60). I, per altra banda, també els ve de meravella la noció que la feina és un valor moral en sí mateix i que qualsevol que no estigui disposat a sotmetre’s a algun tipus de disciplina intensa de treball per la majoria del seu temps no mereix res.

Piles interminables de peix fregit a l'ebenisteria

Una vegada, mentre contemplava el creixement aparentment infinit de les responsabilitats administratives en els departaments acadèmics britànics, se’m va ocórrer una possible visió de l’infern. L’infern és una col·lecció de persones que passen el gruix del seu temps duent a terme una activitat que no els agrada i en la qual no destaquen especialment. Posem per cas que han sigut contractades perquè eren excel·lents ebenistes i aleshores s’assabenten que han de passar-se la major part del temps fregint peix. Aquesta tasca ni tan sols és necessària – en tot cas, només hi ha un nombre limitat de peixos per fregir. D’alguna manera però, totes aquestes persones, pensant que alguns dels seus companys potser passaran més temps fent armaris que no pas complint amb la responsabilitat que els pertoca de fregir peix, s’obsessionen i s’omplen de ressentiment. Fins a tal punt que, en poc temps, s’amunteguen piles interminables de peix inservible i mal fregit per tot el taller, sent aquesta la única activitat duta a terme.

Crec que això és una descripció força precisa de la dinàmica moral de la nostra pròpia economia.

*

Bé, sóc conscient que qualsevol argument com aquest toparà amb objeccions immediates: “qui ets tu per a dir quines feines són realment “necessàries”? Què és necessari de totes maneres? Tu ets un professor d’antropologia, quina n’és la “necessitat”?" (Certament molts lectors de premsa sensacionalista entendrien l’existència de la meva feina com la definició per excel·lència de “despesa social malbaratadora”.) Des d’un punt de vista, està clar. No hi pot haver mesura objectiva del valor social.

Jo mai pretendria dir a una persona convençuda que realitza una aportació valuosa al món que, en realitat, no ho està fent. Però què me’n dieu de les persones que estan convençudes que les seves feines no tenen sentit? No fa gaire temps vaig restablir el contacte amb un amic que no havia vist des que tenia 12 anys. Vaig quedar sorprès que, entretant, primer s’havia fet poeta i després líder d’un grup de rock indie. Havia escoltat algunes de les seves cançons per la ràdio sense tenir idea que el cantant era una persona que coneixia. Òbviament, ell era genial, innovador i la seva tasca sens dubte havia alegrat i millorat la vida de persones arreu del món. Tanmateix, després d’un parell d’àlbums sense èxit, se li va rescindir el contracte i, endeutat fins les orelles i amb una filla recent nascuda, va acabar, com diu ell, “fent l’elecció per defecte de tantes persones sense rumb: la Facultat de Dret.” Actualment és un advocat corporatiu que treballa en una empresa de renom a Nova York. Va ser el primer en admetre que la seva feina no tenia cap mena de sentit, no aportava res al món i que, segons el seu criteri, no hauria d’existir.

Quin és el valor real de les feines?

Són moltes les preguntes que podríem formular aquí, començant per la següent: què diu de la nostra societat el fet que aquesta sembli generar una demanda limitadíssima de poetes-músics talentosos però aparentment infinita d’especialistes en dret corporatiu? (Resposta: si un 1% de la població controla la major part de la riquesa disponible, el que anomenem “el mercat” reflecteix el que consideren útil o important ells i ningú més). Fins i tot diria més: això demostra que la majoria de gent que fa aquestes feines al capdavall en són conscients. De fet, no estic segur d’haver conegut mai un advocat corporatiu que no pensés que la seva feina sigui una farsa. Succeeix el mateix a totes les noves indústries esmentades més amunt. Hi ha tota una classe de professionals assalariats que, si te’ls trobes a una festa i admets que fas quelcom que pogués ser considerat interessant (un antropòleg, per exemple), de ben segur evitaran esplaiar-se sobre les seves feines. Dóna’ls quatre copes i encetaran diatribes sobre el inútils i estúpides que realment són les seves feines.

Aquí estem parlant de violència psicològica profunda. Com es pot treure el tema de la dignitat al treball quan hom pensa d’amagat que la seva feina no hauria d’existir? I això com no pot crear una sensació de ràbia i ressentiment profunds? Tanmateix, l’enginy propi de la nostra societat ha fet que els nostres governants trobessin la manera, com en el cas dels fregidors de peix, d’assegurar-se que la ràbia es dirigeixi justament contra els que arriben a realitzar feines amb sentit. Per exemple: en la nostra societat sembla haver-hi una regla general segons la qual com més beneficiosa és una feina per als altres, menys probabilitats té de ser remunerada. Un cop més, és difícil trobar una mesura objectiva, però una manera fàcil de tenir-ne una idea és preguntant-se: què passaria si tota aquesta gent desaparegués? Ja pots dir el que vulguis sobre infermeres, escombriaires o mecànics, és evident que si s’esfumessin de cop i volta les conseqüències serien immediates i catastròfiques. Un món sense professors o treballadors portuaris entraria ràpidament en dificultats i inclús un món sense escriptors de ciència ficció o artistes de ska seria un món indigne. No està del tot clar com patiria la humanitat si tots els directors d’empreses de capital privat, lobbistes, consultors de relacions públiques, actuaris, venedors telefònics, agents judicials o assessors legals s’evaporessin d’una manera similar. (Molts sospiten que milloraria notablement). A banda de comptades excepcions ben publicitades (metges), la regla es manté sorprenentment bé.

Les feines "de debó" molesten

El que és encara més pervers és que sembla existir una sensació generalitzada que és així com haurien de ser les coses. Aquest és un dels punts forts secrets del populisme de dretes. Es fa visible quan la premsa sensacionalista fomenta el rancor contra els treballadors del metro per a paralitzar Londres durant conflictes laborals: sols el fet que els treballadors del metro puguin paralitzar Londres demostra el necessària que és la seva feina, però és precisament això el que molesta a la gent. Encara és més evident als Estats Units, on als Republicans els ha sortit prou bé mobilitzar el rancor contra mestres d’escola o empleats del sector de l’automòbil pels seus sous i guanys suposadament excessius (i no, dada important, contra els administradors de les escoles o els dirigents del sector automobilístic, els quals són els causants reals dels problemes). Com si els diguessin: “Però si vosaltres eduqueu els nens! Feu cotxes! Feu feines de debò, i a sobre teniu la barra d’esperar rebre pensions i assistència sanitària de classe mitjana?” 

Si algú hagués ideat un règim laboral perfectament dissenyat per a mantenir l’hegemonia del capital financer, és difícil imaginar-se que ho fes millor. Els treballadors productius i de debò són exprimits i explotats sense pietat. Els supervivents es divideixen en dos grups: un de terroritzat que es composa dels – universalment vilipendiats – aturats, i un altre format per persones que bàsicament cobren per no fer res, ocupant càrrecs dissenyats per a que s’identifiquin amb les perspectives i sensibilitats de la classe dirigent (directors, administradors, etc.) – i sobretot dels seus homòlegs financers. Alhora, aquests càrrecs també fomenten a foc lent el rancor contra tot aquell que realitzi una feina amb un valor social clar i innegable. Òbviament el sistema mai va ser concebut conscientment. És el resultat de quasi un segle de prova i error. Però és l’única explicació de perquè, malgrat les nostres capacitats tecnològiques, no tothom té una jornada laboral d’entre tres i quatre hores.

David Graeber és professor d’Antropologia a la London School of Economics. El seu llibre més recent es titula The Democracy Project: A History, a Crisis, a Movement, publicat per Spiegel & Grau.

--------------------------------

Article traduït de l'anglès i publicat a Strike! Magazine.