Capítol 8: El clima
Què en fem, llavors, de l’activista pel canvi climàtic que diu “Certament, la inclusivitat, desvelar el racisme i el classisme inconscients, donar veu als marginats, la comunicació no violenta, l’habilitat d’escoltar profundament i altres, són tots ells metes dignes, però aquí estem parlant de la supervivència de la nostra espècie. Necessitem assolir la reducció de CO2 al preu que sigui. La resta pot venir després. De poc servirà si no aturem l’augment de la temperatura de sis o vuit graus que implica la nostra marxa actual. Per tant, dedicar-se a aquestes coses, o bé a la majoria de problemes socials, és una mica frívol.”
Potser no sigui obvi, però aquesta visió és partícip d’una altra versió de la Història de la Separació, en la qual l’univers comprèn un gran nombre de fenòmens independents. Dins d’aquesta, el fet que un líder ecologista deixi de banda la seva família o contracti un conserge pel salari mínim no té cap efecte sobre el canvi climàtic. Amb el col·lapse de la distinció jo/altre, objecte/univers, observador/observat de la mecànica quàntica, se’ns ofereix una nova sèrie de pistes sobre com funciona la realitat. No diré que “demostri” que canviant les teves creences o relacions posaràs remei al canvi climàtic. El que sí que fa, no obstant, és suggerir un principi de interconnexió que implica que cada acció té un significat còsmic. Però inclús sense establir l’origen d’aquest concepte dins la mecànica quàntica, podem arribar a la mateixa conclusió preguntant senzillament, quina és la causa real del canvi climàtic? Les emissions de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle, potser? Entesos, d’aquests quina n’és la causa? Tal vegada el consumisme, l’arrogància tecnològica i l’imperatiu de creixement integrat al sistema financer. I quina és la causa d’això? En última instància són les ideologies profundes que governen el món, la mitologia que defineix la nostra civilització, que jo he anomenat la Història de la Separació.
Les emissions de diòxid de carboni no canviaran a menys que canviï tota la resta d’elements que les motiva. Sols la voluntat de reduir el CO2 no és suficient, tal com mostra el pèssim fracàs dels acords de Rio del 1992. El món va declarar solemnement la seva intenció de congelar les emissions de CO2; en els posteriors vint anys, augmentaren en un 50 %. L’augment de CO2 és inseparable de qualsevol altra faceta de la Història de la Separació. Per tant, qualsevol acció empresa per abordar qualsevol d’aquestes facetes també beneficiarà el canvi climàtic.
A vegades, la xarxa de connexions que finalment condueixen al canvi climàtic és visible per mitjà del nostre filtre habitual de causalitat. Aquells que tenen per causa la legalització del cànnabis podrien remetre’s als beneficis ecològics de les plantes medicinals davant dels fàrmacs d’elevat consum de tecnologia, energia i productes químics; així mateix podrien remetre’s al potencial del cànem industrial per a fer-ne combustible biològic; o inclús al fet que fumar marihuana debilita l’impuls d’algunes persones a participar enterament a la Màquina. Per a altres sectors de l’activisme, la relació causal amb el canvi climàtic és més difícil de veure. I què me’n dieu de la igualtat al matrimoni? I d’acabar amb el tràfic de persones? I de donar aixopluc als sense sostre? Segons l’enteniment de la causalitat propi del jo separat, és difícil veure com es relacionen aquests elements.
Preguntem-nos, quina mena d’ésser humà és políticament passiu, vota des de la por i l’odi, persegueix l’adquisició material sense fi i té por de contemplar el canvi? Tenim tots aquests comportaments inscrits a la nostra visió dominant del món i, per tant, a les institucions que n’emergeixen. Desconnectats de la natura, desconnectats de la comunitat, financerament insegurs, atrapats en un jo diminut, separat, que anhela interminablement la sensació perduda de l’ésser, no podem fer més que perpetuar el comportament i els sistemes causants del canvi climàtic. La nostra resposta al problema s’ha de abordar al nivell essencial que podríem anomenar espiritualitat.
És aquí on rau l’arrel de la nostra malaltia col·lectiva, de la qual l’escalfament global només és una febre simptomàtica. Siguem cautelosos amb mesures que només aborden la causa més immediata d’aquell símptoma i deixen intactes les causes més profundes. Ja hi ha qui, basant-se (de manera enganyosa) en què milloraran el canvi climàtic, justificarien el fràquing, l’energia nuclear i altres activitats destructores del medi ambient. Els ideòlegs de la tecnologia proposen amplis esquemes de geoenginyeria que sembrarien l’estratosfera d’àcid sulfúric o els oceans de ferro, accions que podrien portar enormes conseqüències involuntàries, i que representen una extensió de la mateixa mentalitat de gestionar i controlar la natura que és a la base del nostre destret ecològic.
Per aquesta raó, tinc els meus dubtes sobre la narrativa convencional de l’escalfament global, en la qual reduir el CO2 i altres emissions d’efecte hivernacle és la primera prioritat mediambiental. Aquesta narrativa es presta massa fàcilment a solucions centralitzades i a la mentalitat de maximitzar (o minimitzar) una xifra. Subsumeix totes les petites coses locals que necessitem fer per crear un món més preciós en una causa única per la qual s’ha de sacrificar tota la resta. Aquesta és la mentalitat bèl·lica, en què una finalitat de suprema importància supera qualsevol remordiment sobre el mitjà i justifica qualsevol sacrifici. Nosaltres, com a societat, estem addictes a aquesta mentalitat; d’aquesta manera la Guerra contra el Terrorisme substituí la Guerra Freda i, si el canvi climàtic perd popularitat com a casus belli, de ben segur que trobarem una altra cosa que ho substitueixi, com ara l’amenaça d’un asteroide impactant la Terra, per a poder justificar aquesta mentalitat bèl·lica.
La mentalitat bèl·lica, que justifica i força el sacrifici de tot pel bé de la Victòria, també és la mentalitat usurera. Com descric a Sacred Economics[1], un sistema monetari que, com el nostre, es basa en el deute amb interessos, impel·leix el creixement il·limitat del regne dels diners i la conversió de la pluralitat a una sola unitat – la diversitat de valors a una quantitat unitària anomenada valor. A mesura que la societat esdevé cada cop més monetitzada, el seus membres accepten que els diners són la clau a la satisfacció de qualsevol necessitat o desig. Per tant, els diners, el mitjà universal, també esdevé una finalitat universal. Igual que el paradís de la utopia tecnològica o la victòria final contra el mal, els diners esdevenen un déu amb una insaciable demanda de sacrifici. Perseguir-los subsumeix els actes petits o inquantificables i les relacions que enriqueixen la vida de veritat, però que les xifres no poden justificar. Quan els diners són la finalitat, tot allò que no sigui traduïble als seus propis termes és espitjat cap enfora.
Succeeix el mateix amb la guerra, esclar, i amb qualsevol campanya dirigida cap a un gran objectiu unitari. Si mai has fet una creuada per a salvar el món, potser hauràs observat que les coses que enriqueixen la vida ja no es prioritzen i no tenen cabuda. Potser et preguntis, “quina mena de revolució estic fomentant aquí? Quina experiència vital sostinc com a exemple?” Aquestes són preguntes importants! No poden ser ignorades si és veritat que, tal i com ens diu la nostra intuïció, la crisi que tenim davant avui arriba fins al fons.
Existeix el perill que el canvi climàtic eclipsi altres qüestions ecològiques importants: la desforestació, l’eutrofització, l’esgotament de la pesca, els residus radioactius, els accidents nuclears, la destrucció dels maresmes, la contaminació genètica, els residus tòxics, la contaminació farmacèutica, la contaminació electromagnètica, la destrucció de tots tipus de l’hàbitat, l’erosió del sòl, l’extinció de les espècies, l’esgotament i contaminació de l’aigua dolça i dels aqüífers i la pèrdua de biodiversitat. Algunes de les coses que hem de fer per reduir les emissions de CO2 també mitigarien aquells altres problemes; en altres casos sembla que no tinguin relació. El si el benestar d’una, diguem, barrera de coral o, ni que sigui només d’un estany, no té implicacions en el futur de la civilització a través del canvi climàtic, no ens hauria d’importar? Centrar-se en les emissions d’efecte hivernacle emfasitza allò quantificable mentre que fa que allò qualificable – potser inclús allò sagrat? – sigui invisible. L’ecologisme és redueix a un joc de números. Nosaltres, com a societat, ens hi sentim còmodes, però crec que el canvi que hem de fer és més profund. Cal que entrem en una relació directe, sensual i solidària amb aquest bosc, aquesta muntanya, aquest riu, aquest petit tros de terra, i que els protegim per a ells mateixos, més que per a una finalitat ulterior. Això no nega els perills dels gasos d’efecte hivernacle, però, al capdavall, la nostra salvació passa per recuperar una relació directa amb allò que viu davant nostre.
Nosaltres implícitament devaluem aquesta relació directa quan citem els gasos d’efecte hivernacle com la raó per oposar-nos al fràquing, les excavacions d’esquist o les remocions de cims de muntanya. Ens conformem amb la mentalitat que sacrifica allò local i concret pel bé d’allò global i abstracte. Això és perillós. Els números es poden manipular; les dades es poden mal interpretar. Per exemple, els escèptics del canvi climàtic assenyalen que la temperatura atmosfèrica s’ha mantingut estable des del 1997 (i els oceans què?). És probable que torni a augmentar aviat, però què passa si no és a un escalfament continu que ens enfrontem, sinó a violents canvis climàtics cada cop més violents a mesura que la composició atmosfèrica canvia a una velocitat sense precedents alhora que es degraden els sistemes primaris de control homeostàtic als boscos i oceans? O, què passaria si algun projecte de geoenginyeria reduís els nivells de CO2 o prometés fer-ho? Llavors els detractors del fràquing i la perforació no tindrien cap punt de recolzament. Per aquest motiu, a més de mesures sistèmiques per abordar el canvi climàtic (per exemple, un sistema de taxes i dividends pels combustibles de carboni), necessitem apel·lar directament al nostre amor per la terra i l’aigua: reals, locals, úniques i insubstituïbles. No hi ha quantitat de dades que pugui amagar una tala d’arbres. Pot amagar el “total d’hectàrees tallades”, però no aquesta tala. Necessitem ancorar l’ecologisme a quelcom que no siguin dades.
Si ja sóc escèptic envers la història convencional del canvi climàtic, encara ho sóc més envers l’escepticisme del canvi climàtic. La major part dels escèptics semblen desestimar tota preocupació mediambiental amb la mateixa fe despreocupada que la Terra podrà resistir qualsevol cosa que li fem. El problema del canvi climàtic prové d’un enteniment relativament nou per a la nostra civilització: que no estem separats de la natura; que, el que fem al món, ens ho fem a nosaltres mateixos; que formem part de l’equilibri dinàmic de Gaia i hem d’actuar com a membres responsables de la comunitat de tota la vida a la Terra. Molts escèptics del canvi climàtic semblen anhelar una època més senzilla, una història en què vam viure a la Terra sense formar-ne part.
A la història de l’Interésser, hauríem d’esperar que qualsevol desequilibri a la nostra societat i psicologia col·lectiva es reflectís en desequilibris anàlegs en els processos de Gaia. El CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle de ben segur contribueixen a la inestabilitat del clima. El que, tanmateix, és fins i tot més perillós és la desforestació perquè els boscos són tan crucials per mantenir l’homeòstasi del planeta (de moltes maneres, no només com a embornals de carboni). Amb boscos sans el planeta és molt més resistent. Els boscos, al seu torn, no són meres col·leccions d’arbres: són éssers vius complexes a la salut dels quals contribueixen totes les espècies. Això vol dir que la biodiversitat és un altre factor en la regulació del clima. Les tales d’arbres a banda, el declivi d’una espècie d’arbre rere l’altra arreu del món és un misteri pels científics: en cada cas sembla haver-hi un culpable diferent – un escarabat, un fong, etc. Però per què hi esdevenen susceptibles? És per la pluja àcida que desprèn alumini lliure dels silicats del sòl? Per l’ozó a nivell de sòl que fa malbé les fulles? Per l’estrès per sequera causat per la desforestació d’arreu? Per l’estrès de calor degut al canvi climàtic? Pels danys al sotabosc causats per la superpoblació de cérvols deguda a l’extermini de depredadors? Per espècies d’insectes exògenes? Per l’augment sobtat de poblacions d’insectes provocat pel declivi de certes espècies d’aus?
O és per tot l’enumerat? Potser sota tots aquests vectors de degeneració forestal i inestabilitat climàtica hi ha un principi més general que és ineludible. Tot el que he esmentat s’origina en una mena de trastorn dins la nostra pròpia societat. Tot prové de la percepció de la separació de la natura i l’un de l’altre, sobra la qual es construeixen tots els nostres sistemes monetaris, tecnològics, industrials i altres. A més a més, cadascun d’ells es projecten sobre les nostres psiques. La ideologia del control ens diu que només identificant la “causa”, podem controlar el canvi climàtic. Perfecte, però què passa si la causa ho és tot? L’economia, la política, les emissions, l’agricultura, la medicina – arribant fins la religió, la psicologia, és a dir, les nostres històries fundacionals a través de les quals entenem el món? Ens enfrontem doncs a la inutilitat del control i a la necessitat d’una transformació.
Em permetré portar l’argument de l’interésser al seu extrem. Els escèptics del canvi climàtic sovint culpen al sol de les fluctuacions del clima, el qual evidentment no està sota la influència de l’activitat humana, veritat? Bé, jo m’aventuraria a apostar que la majoria de les persones premodernes discreparien que els assumptes humans no afecten el sol. Moltes d’elles tenien rituals per donar les gràcies al sol i fer-li ofrenes perquè seguís brillant. I si sabessin quelcom que nosaltres desconeixem? I si el sol s’està retorçant de dolor per la ingratitud i la violència que la humanitat està perpetrant a la Terra? I que inevitablement reflectirà el nostre propi trastorn mental?
Sí, amics meus, la revolució conceptual que iniciem és així de profunda. Cal que redescobrim la ment de la natura per a retornar al nostre animisme original i l’univers impregnat per l’esperit que percebia. Cal que entenguem la natura, el planeta, el sol, la terra, l’aigua, les muntanyes, les roques, els arbres i l’aire com a éssers conscients el destí dels quals no està separat del nostre. Pel que sé, cap indígena a la Terra negaria que una roca és portadora d’alguna mena de consciència o intel·ligència. Qui som nosaltres per pensar diferent? Són els resultats de la visió científica moderna tan impressionants com per justificar tal flagrant presumptuositat? Hem creat una societat més maca que ells? De fet, tal i com suggereix l’exemple de la partícula quàntica, la ciència finalment torna a l’animisme. Per a estar segurs, el paradigmes científics que aproven un univers intel·ligent a l’actualitat són principalment heterodoxos, però poc a poc estan envaint el mainstream. Prenguem l’exemple de l’aigua. Emergint de les ombres de l’homeopatia, l’antroposofia i les investigacions dutes a terme per figures marginals com Masaru Emoto o el brillant Viktor Schauberger, la idea que l’aigua mateixa és viva, o que almenys és portadora d’estructura i individualitat, avui l’exploren científics convencionals com Gerald Pollack. Encara tenim un llarg camí per recórrer abans que la ciència pugui acceptar la consciència de la matèria, o tan sols articular-la. Però imagina què significaria aquesta creença quan contempléssim remocions de cims, la contaminació d’aqüífers amb líquids de fràquing i així successivament.
Sigui quin sigui el mecanisme – els gasos d’efecte hivernacle, la desforestació o les fluctuacions solars – el canvi climàtic ens envia un missatge important. Nosaltres i la Terra som un. Repeteixo el de més amunt: el que ens fem els uns als altres, inclòs l’animal o planta més petit, ho fem a tota la creació. Potser tots els nostres actes petits, invisibles deixen una empremta al món de maneres que no entenem.
Notes finals:
Es poden dir coses similars sobre els oceans, on la sobrepesca, l’eutrofització (per mitjà de fertilitzants i aigües residuals) i altres formes de contaminació podrien malmetre la funció moderadora de l’oceà sobre el clima. L’acidificació per CO2 també podria contribuir a aquest problema.