En les seves declaracions posteriors a les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el passat 21 de desembre, el president a l’exili Carles Puigdemont va declarar que se sentia “orgullós del compromís dels catalans davant les urnes”, fent referència al rècord de participació assolit en unes eleccions autonòmiques a l’Estat. Com a partidari de la República Catalana, em vaig sentir al·ludit per les seves paraules. Tanmateix, recordant que Ciutadans acabava d’esdevenir la força política més votada superant el milió de vots, se'm va ocòrrer que el candidat de Junts per Catalunya potser només es dirigia als seus catalans; com quan Arrimadas parla de voler representar a tots els catalans i tal.
En això que sembla un pols entre el bé i el mal, els independentistes clamem per la llibertat i la independència als carrers, omplim de justícia i democràcia els nostres discursos i pintem de color groc el que calgui. Sabem que la nostra aposta és legítima perquè apel·la a la dignitat humana. I perquè ja n’hem tingut prou i ens ho mereixem.
Al mateix temps, aquest argumentari atia un esperit futboler força generalitzat entre els defensors de la República: aquest partit es guanya peti qui peti perquè nosaltres som els bons i els altres són els dolents. El dia que es restauri i consolidi la República proclamada el 27-O, nosaltres brindarem i els altres... que es fotin! O com diria en Laporta “que n’aprenguin!”. M’encanta el futbol, però a mi tot això em sembla més seriós que un partit d’onze contra onze. No puc evitar de pensar en els altres perquè, encara que no ens agradi gens, ells també són part del país i no podem prémer un botó i fer-los desaparèixer. A més a més, també sospito que el concepte de la democràcia, inclús en la seva millor versió, no disposa d'eines prou precises per a conflictes identitaris tan complexos com el que estem vivint aquests dies.
Gandhi, Mandela o Luther King, entre d’altres, són noms que sonen amb cada cop més freqüència en els diàlegs secessionistes. A grans trets, aquests personatges van passar a la història per liderar moviments emancipatoris dels seus pobles sota la bandera de la resistència pacífica, la no-violència. De fet, el poble català, el nostre, ja ho ha posat en pràctica repetidament de manera brillant en els darrers mesos. No obstant, el veritable pacifisme sembla anar molt més enllà, és una tasca sumament laboriosa que comença en un mateix i requereix altes dosis d'honestedat i coratge.
Després de 27 anys d’empresonament, Mandela fou capaç de reconciliar el seu poble amb els seus enemics i opressors, no abans, però, de reconèixer l'enemic dins de sí mateix i reconciliar-s'hi, enlloc de combatre'l. Ubuntu, en bantu, significa ‘som els altres’. O, com deia Jung, 'allò que veiem en l'altre és un reflex d’un mateix'.
Altament inspiradores i mereixedores de la nostra atenció i estudi, les paraules de Mandela, sí, però, només una cosa: com redimonis podem reconeixe’ns en els altres? Fatxes, tramposos, antidemocràtics, retrògrads, venjatius, primitius o, senzillament, espanyols? Tot això som nosaltres, els catalans, senyor Mandela (r.e.p.)?
Tal exercici de introspecció pot semblar utòpic, però intueixo que tard o d'hora no quedarà més remei que reflexionar-hi. Això sí, el dia que tots plegats aconseguim foragitar dimonis interns i externs, imaginaris i reals, llavors sí que podrem treure pit de la República Catalana, la nostra i la dels altres.
(Cliqueu aquí per llegir aquest article en alemany)
Foto Puigdemont: rtve.es
Foto Mandela: Fundación Sonría